dijous, 26 de desembre de 2013

Arenys de Mar: una pintada curiosa

Una pintada que he fotografiat recentment després d'anys de veure-la. A prop de l’estació de tren d’Arenys de Mar (a la carretera N-II), delimita la zona a partir d'on “mana” la Policia Local o els Mossos en cas d’accident de trànsit. La marca és obra de la Policia Local, que la va realitzar per desavinences quan hi havia accidents, i així delimitar on actuava un i altre cos: Policia Local (PL) i Cos de Mossos d'Esquadra (CME).

divendres, 1 de novembre de 2013

Una frontera que perviu: el vot a Die Linke i les dues Alemanyes

Ja fa més de 20 anys que Alemanya va deixar enrere les quatre dècades de divisió entre la República Federal d’Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA). Però les eleccions federals del setembre del 2013 (com les del 2009) permeten traçar la línia fronterera, desapareguda als mapes, entre l’Alemanya de l’Oest i la de l’Est. També en el cas de Berlín, ciutat marcada per la presència del mur que evidenciava amb cruesa la fractura nacional.
Die Linke és la suma dels hereus del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (PSUA o SED, per les sigles en alemany) i escindits socialdemòcrates. El PSUA va governar la RDA durant 40 anys. A les eleccions al Bundestag del 2013, el segon vot (adreçat als partits) recollit per Die Linke evidencia la poca força d’aquesta opció d’esquerres a l’oest i, sobretot, al pròsper sud. És a l’est del país, coincidint amb el que era la RDA, on obté els millors resultats.
Mapa amb l’antiga frontera entre la RFA i la RDA. Tot seguit, mapa amb el % de vots a Die Linke el 2013:

 
Font: Bundeswahlleiter

A continuació, partit guanyador a les diferents zones de Berlín (de color groc, la línia divisòria imposada pel mur):
Font: BBC/Bundeswahlleiter
Com es pot veure, el vot a la democristiana CDU s’imposa al Berlín que pertanyia a la RFA i el vot a Die Linke al que formava part de la RDA. Ecologistes i socialdemòcrates treuen el cap com a primera força a les zones més properes al derrocat mur.
A l’Alemanya actual, un pacte alternatiu a la CDU de Merkel conformat per socialdemòcrates, verds i Die Linke seria matemàticament possible. Però ni l’SPD ni els Verds, que tenen alguna aliança amb Die Linke en l’àmbit municipal i regional, volen pactar amb aquesta força política a nivell estatal. Els mapes anteriors donen una idea prou clara de quin és el principal motiu: l’Alemanya reunificada d’avui en dia és el fruit de la victòria del projecte polític de la República Federal d’Alemanya, que va absorbir la RDA després de la fracassada experiència del règim socialista de l’Est, una experiència que amb els vots a Die Linke rep una injecció de legitimitat. Tot i que el suport a l’esquerra radical respon a diferents causes, i els länder de l’est del país són justament els que tenen una renda familiar mitjana més baixa, els mapes reflecteixen un reconeixement implícit a la RDA, encara que sigui a títol pòstum, fet que converteix en tabú les aliances amb Die Linke a nivell nacional.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Cinc preguntes i respostes sobre Síria

A principis del 2011, Síria va viure un seguit de protestes populars que van convertir-se en enfrontaments violents entre grups armats i les forces estatals, que han acabat derivant en una guerra civil que encara continua i està tenint unes conseqüències funestes.
La cobertura informativa d’aquest conflicte té algunes mancances. D’entrada, i com és habitual en cas d’enfrontament bèl·lic, les notícies procedents de la República Àrab Siriana sovint contenen elements d’espectacularitat o lacrimògens que busquen més capturar l’atenció dels ciutadans que no explicar les causes de la situació. En segon lloc, quan s’aborden les circumstàncies i causes de la guerra, els mitjans catalans (i, en general, els occidentals) solen tenir una posició esbiaixada en contra del govern de Síria. El contrari passa amb mitjans com Russia Today o Press TV, dependents dels governs de Moscou i Teheran, que tenen una línia clarament favorable al president sirià al-Assad.
Per les raons comentades al paràgraf anterior, hi ha elements del conflicte sirià que passen desapercebuts o són de difícil comprensió. És per això que, sense grans pretensions, aquest escrit intenta respondre a alguns interrogants que planen sobre la guerra de Síria.
1) L’oposició siriana lluita contra la dictadura i a favor d’un règim democràtic?
Dins de l’oposició siriana, hi conviuen diferents faccions amb les seves posicions ideològiques. Però la mateixa dinàmica de la guerra, que premia les posicions més extremistes, el suport militar i econòmic d’altres països de la regió, la força de l’islamisme a la zona i l’arribada massiva de gihadistes d’arreu (també d’Europa) han anat minant els sectors no fonamentalistes dins les files rebels. El protagonisme d’Al-Nusra, grup emparentat amb Al-Qaida, és significatiu en aquest sentit. Aquesta i altres organitzacions extremistes sunnites (com l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, ISIS) no lluiten per a assolir un règim de llibertats democràtiques sinó que busquen la caiguda d’al-Assad, que dirigeix una dictadura guiada per una concepció més o menys laica de la política i és considerat un infidel per la seva condició d’alauita.
2) El grau de brutalitat del règim és superior al dels subversius?
El govern de Damasc té un gran avantatge en la seva superioritat aèria, que li permet atacar sense gran resistència posicions rebels i moure les tropes arreu del territori. També existeixen sospites sobre l’ús d’armament químic, que recauen sobre tots dos bàndols. I hem vist els estralls que l’aviació oficial ha causat en forma de destrosses materials i pèrdues humanes. Però el cert és que la tipologia d’actes terroristes que du a terme part de l’oposició és molt difícil de localitzar en l’acció de les forces progovernamentals. N’és un exemple l’execució, per part dels subversius, d’un noi de 15 anys d’Alep, Mohammed Qataa, acusat de blasfemi. També la recent execució a trets, davant les càmeres, de dos nens. Hi ha hagut, a més, amb el segell de l’oposició, atemptats amb explosius que han provocat desenes de civils morts, actes de canibalisme, matances contra les minories xiïta i cristiana, execucions acompanyades d’un gran sadisme al Kurdistan sirià o episodis com la decapitació del sacerdot catòlic François Murad. Aquestes accions, o d’altres similars, no es produeixen al bàndol contrari, l’oficial, implacable i sever, però on no es pot observar aquesta orientació sectària i grau d’acarnissament molt freqüents entre els rebels.
3) Quina és la posició dels kurds i en quina situació es troben?
El Kurdistan és una basta nació sense estat que viu una relació històricament conflictiva amb Turquia, l’Iraq, l’Iran i també Síria, on la majoria de la població és àrab. A Síria, no existeix una única posició kurda, doncs hi ha membres d’aquesta ètnia a les files governamentals i rebels. Però l’opció majoritària és la de la tercera via, és a dir, no alinear-se amb cap dels contendents i destinar les forces a la defensa de la població i el seu territori, esperant assolir una autonomia similar a la del Kurdistan iraquià, un indret a on justament han hagut de fugir nombrosos kurds de Síria pels xocs entre les forces locals, que dominen gran part del nord del país, i combatents gihadistes opositors. El govern d’al-Assad ha optat per evitar la confrontació amb els kurds i centrar les seves forces a la costa i l’oest del país, mentre islamistes i kurds topen prop de la frontera amb Turquia, país al qual algunes fonts acusen de dirigir i armar els grups que ataquen les zones sota control kurd.   
4) Per què la guerra continua des de fa més de dos anys i no té un desenllaç ràpid com a Líbia?
D’alguna manera, a Síria s’està produint la primera batalla de la guerra contra l’Iran. Per aquest motiu, l’Iran entén que la lluita a favor del règim d’al-Assad és la lluita per la seva pròpia supervivència. D’aquí la seva implicació en el conflicte, que pot anar a més en funció de com evolucioni. També els combatents libanesos de Hizbullah tenen un rol important en el conflicte de Síria, perquè consideren que sense el suport de Teheran i Damasc serien una presa fàcil en mans d’Israel. En el cas de Rússia, que va deixar caure Líbia i podria fer el mateix amb Síria, no sembla que aquest país estigui disposat a deixar l’Iran sota control dels seus enemics geopolítics, fet que l’empeny a defensar Síria. I la Xina secunda la postura russa.
Els aliats de l’Iran a un costat i els enemics a l’altre. És per això que els grups subversius reben el suport, en diferent grau i amb els matisos que es vulgui, dels Estats Units, molts països europeus, i estats de tradició musulmana com l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. També d’Al-Qaida, present al camp de batalla a través d’Al-Nusra. Tots ells enemics del triangle Iran-Síria-Hizbullah (al qual pot acabar de sumar-se l’Iraq), en uns casos per raons més vinculades a la geopolítica i en d’altres per animadversió a la minoria musulmana xiïta. Israel, que ha realitzat accions militars a Síria contra el govern, també pot ubicar-se en aquest segon bàndol, tot i que tem que una desfeta del règim enemic d’Al-Assad condueixi a una Síria islamista tant o més hostil a Israel.
Aquest joc d’equilibris fa que hi hagi una certa por a buscar solucions expeditives que acabin generant un conflicte militar que vagi més enllà de Síria i, al mateix temps, que tots dos bàndols tinguin suport militar, econòmic i mediàtic provinent de fora de les fronteres de Síria, qüestió que dificulta la victòria militar d’una de les parts i el final de la guerra.
5) Quina seria la millor solució per a Síria i què pot passar?
Aquesta resposta ja es troba al 100% en el terreny de l’opinió. En termes ideals, la resposta podria ser el final de la guerra per la via de la negociació, la depuració de responsabilitats pels casos més flagrants de violació dels Drets Humans i la instauració d’un règim democràtic i que asseguri el respecte a les minories religioses i ètniques, incloent l’establiment d’una autonomia per als kurds. Malauradament, la relativa igualtat entre les forces contendents i el fet que totes dues parts tinguin complicitats internacionals, no permeten aventurar un final imminent de la violència. La possibilitat d’un atac dels Estats Units, que afegiria incertesa al desenllaç de la guerra i podria tenir efectes sobre els països propers a Síria, continua present però sembla que perd força amb el pas de les setmanes.

diumenge, 11 d’agost de 2013

El campanar d'Arenys de Mar des de la baixada de l'Institut


Fotografia: Pau Roig
Amb el port al fons i el camp de futbol davant, aquesta és la visió del campanar d’Arenys de Mar des de la baixada de l’Institut Els Tres Turons.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Esquerra Republicana, primera força de Catalunya?

Des de la celebració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, han aparegut algunes enquestes electorals. A grans trets, CiU i PSC seguirien perdent suports i ERC, C’s i la CUP millorarien resultats. Però no ha estat fins a la publicació, fa prop d’un mes, d’enquestes per part d’El Periódico i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que s’ha pronosticat un fet inèdit des de l’esclat de la guerra civil: Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria les eleccions al Parlament per primer cop des del període de la II República. Són fiables les enquestes després dels errors dels estudis previs al 25-N? A priori sí, especialment perquè al fer la “cuina” (passar la intenció directa de vot a projecció de vots i escons) hi ha un millor control de les variables a l’haver-se celebrat, ara sí, unes eleccions polaritzades per la qüestió de la sobirania, un avantatge que no es produïa abans de les catalanes del 2012, que van trencar en mil bocins els pronòstics demoscòpics a causa de l’alta participació i el fet de no ser unes meres eleccions autonòmiques. I una segona pregunta: És factible, doncs, que ERC es converteixi en la primera força política de Catalunya? 
És evident que la centralitat política catalana s’ha acostat progressivament a Esquerra. En primer lloc, l’autonomisme ha estat pràcticament bandejat dins el camp del catalanisme, avui en dia sinònim de sobiranisme. En segon lloc, l’opinió pública s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra, no per l’èxit del proselitisme polític d’aquesta sinó com a resposta a diferents fenòmens (retallades, desnonaments, participacions preferents, presumpta corrupció al voltant de la monarquia, etc.) que han acabat per fer passar a part de la ciutadania de l’apatia o el conformisme cap a un cert grau de politització i d’hostilitat a l’statu quo. En aquestes condicions, l’independentisme d’ERC i la seva definició com a partit d’esquerres són electoralment més rendibles que mai.
Hi ha algunes raons conjunturals més que contribueixen a enfortir les perspectives electorals d’Esquerra Republicana. Una, és el fet de tenir una posició política estratègica i des de la comoditat que permet l’oposició. CiU ha d’assumir el desgast de les retallades mentre els republicans tenen una imatge força desvinculada d’aquestes i apareixen com a garants del procés cap a l’Estat català. Una altra, és el paper de Duran i Lleida, que amb les seves declaracions qüestionant l’autoritat d’Artur Mas erosiona la imatge de CiU com a opció seriosa i sense batalles caïnites, que tradicionalment ha donat molt bon resultat a la federació. També s’ha de destacar el paper d’Oriol Junqueras, figura fonamental, que ha consolidat una imatge de polític honest i ha pacificat les aigües republicanes. Imatge i conjuntura al marge, algunes decisions impulsades per Junqueras i el seu entorn (com el trencament de la llista conjunta amb els socis del Tripartit al Senat o la política d’acostament al PSM-EN a les Illes Balears) evidencien un punt de ruptura clar amb etapes anteriors on la lògica partidista pesava fins al punt d’assumir-se decisions que podien semblar incoherents amb els objectius polítics del partit independentista.
Als estudis sobre les percepcions polítiques dels ciutadans, és habitual que ERC aparegui com el partit català situat més a l’esquerra. Això és degut, probablement, a la identificació incorrecta entre posicions en els eixos nacional (Catalunya-Espanya) i social (esquerra-dreta) i al missatge que han emès alguns mitjans de comunicació, en molts casos interessats a radicalitzar la imatge d’ERC per garantir un espai de centre polític controlat per CiU. Però així com ICV, EUiA o la CUP sí que tenen les seves arrels històriques en el marxisme, ERC sempre ha estat una força d’esquerra no comunista. De fet, el partit de Companys no ha destacat mai per la seva radicalitat des del punt de vista ideològic. Com a anècdota, podem rememorar “la casa i l’hortet” que havien de ser, segons Francesc Macià, l’aspiració màxima de tot català. O recuperar (a la fotografia) un detall de l’auca elaborada, el 1980, pel Grup d'Independents de suport a E.R.C, on la falç i el martell apareixen ratllades i el marxisme competeix en antipatia amb el gran capitalisme. És per aquesta posició d’esquerres laxa i allunyada de cap tradició revolucionària que ERC té capacitat per absorbir part de la base social de CiU, i que l’elit econòmica, resistències estètiques a banda, podria digerir bé l’alternança entre CiU i ERC a Catalunya com ha succeït amb PP i PSOE a Espanya. Caldrà veure, però, si el creixement que les enquestes atorguen a Esquerra es reflecteix amb la mateixa força a les urnes, una possibilitat que dependrà molt de l’efecte que exerceixi sobre els partits la situació de convulsió política i econòmica.

diumenge, 30 de juny de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)


Fotografia: Pau Roig 
Mural de l’artista arenyenc Ricard Ferran a la pujada del camí de la Pietat. Per a commemorar el centenari del naixement de Salvador Espriu, a Arenys de Mar es realitzaran tres murals més amb imatges espriuanes i fragments de la seva obra literària.

dilluns, 17 de juny de 2013

El Perú i el seu conflicte armat

Aquest agost farà 10 anys que la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR) del Perú va presentar el seu informe final sobre el període de la violència política al país, que aquesta delimita entre els anys 1980 i 2000. Aquest informe, no exempt de polèmica i del qual parlarem més endavant, és una valuosa font d’informació sobre el conflicte armat intern que va viure el Perú, una nació que també ha destacat pels constants enfrontaments amb països limítrofs durant la seva curta història independent. L’any 1980, una facció comunista situada dins el camp del maoisme va iniciar la lluita armada contra l’Estat peruà, que estava finalitzant el trànsit de la dictadura militar a un règim democràtic liberal. Autodenominada Partit Comunista del Perú (PCP), i rebatejada per la premsa oficial com a Sendero Luminoso (SL), el seu líder va ser el doctor en Filosofia Abimael Guzmán, anomenat presidente Gonzalo pels seus seguidors. La CVR s’hi refereix com a Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso (o PCP-SL en les seves sigles).
Actualment, d’aquella organització només en queden militarment actives algunes restes, d’escassa importància i enfrontades amb els dirigents històrics del moviment, localitzades bàsicament a la zona del VRAE (Valle del Río Apurímac y Ene). Però durant la dècada dels 80 i principis dels 90, l’Estat va arribar a témer per la seva derrota, sobretot quan es van intensificar els atacs sobre Lima, la capital, que fins a les darreries de la dècada de 1980 havia viscut amb una certa apatia el decurs de la violència, que afectava sobretot el Perú més rural i indígena. L’assetjament del PCP-SL a l’Estat i la seva capital va viure un altre salt qualitatiu a partir del 1991, quan els maoistes peruans alçats en armes van proclamar l’inici de l’”equilibri estratègic” en la seva guerra contra l’Estat, que havia de permetre capturar el poder a través d’una ofensiva desenvolupada del camp cap a la ciutat. Però la detenció d’Abimael Guzmán i part del Comitè Central el 1992 i la seva petició d’un procés de pau el 1993, van desinflar ràpidament una peculiar guerrilla que havia posat en escac l’Estat i tenia una enorme dependència de la figura del seu màxim dirigent.
La singularitat del PCP-SL es veu reflectida en el lideratge indiscutible i quasi messiànic d’Abimael Guzmán (Gonzalo). Fins al punt que políticament va adscriure’s al “marxisme-leninisme-maoisme, Pensament Gonzalo”. Aquesta interpretació del marxisme fou definida per l’altre grup armat comunista del Perú, el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, com a “exòtica i pedant”. A més, els integrants del PCP-SL no duien uniforme militar ni vivien en campaments, com sí que feien les FARC-EP i l’ELN a Colòmbia o l’MRTA al propi Perú. Tampoc reconeixien ni apel·laven al Dret Internacional Humanitari. Cridava també l’atenció l’absència d’una política d’aliances amb forces afins i la manca d’interès per forçar una negociació amb l’Estat, petició que només es va dur a terme quan els principals líders van caure empresonats i ja no tenien una posició de força per obligar el govern a fer concessions polítiques. L’abans esmentat Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) va iniciar la confrontació militar amb l’Estat el 1984. Políticament va ser molt més dúctil i va tenir una relació contradictòria i fluctuant amb l’esquerra política i social ubicada en la legalitat, a la qual va intentar guanyar per la seva causa. Sendero, per contra, va atemptar contra aquells dirigents socials i polítics lligats a l’esquerra que considerava vinculats a l’aparell estatal o revisionistes. L’MRTA mai va arribar a tenir un control territorial i un gruix d’integrants com el del PCP-SL. I, a diferència d’aquest, era un grup més urbà i amb una certa empremta del cristianisme de la Teologia de l’Alliberament. Per altra banda, l’MRTA i els maoistes es van enfrontar en diverses ocasions amb el resultat de desenes d’insurgents morts. Tot i la seva pràctica violenta i el recurs freqüent al segrest, el menor índex d’assassinats i altres violacions dels DDHH i el seu discurs humanista i amb apel·lacions al diàleg, van permetre a l’MRTA tenir una imatge més amable que Sendero Luminoso, aconseguint despertar simpaties entre sectors de l’opinió pública peruana i internacional que anaven més enllà del comunisme militant. El fracàs de l’espectacular acció a la residència de l’ambaixador japonès (1996-97), reflectida en una cançó dels mexicans Tijuana No! (“Renace en la montaña”), va suposar el seu declivi definitiu.
Els altres actors armats rellevants del conflicte eren l’Exèrcit, les forces policials i els Comitès d’Autodefensa, aquests últims formats per civils i impulsats per l’Estat per fer front a la guerrilla maoista a les zones rurals que s’escapaven al domini territorial del govern de Lima. Segons les estimacions de l’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), gairebé 70.000 persones van perdre la vida a causa del conflicte del 1980 al 2000. Sobre aquest total de víctimes, que supera de llarg les estimacions fetes per estudis anteriors menys exhaustius, la CVR responsabilitza el PCP-SL del 46% de les morts, l’Exèrcit i la Policia del 30% i en el 24% dels casos o no s’ha determinat l’autoria o en són responsables altres actors armats com els Comitès d’Autodefensa, l’MRTA o grups paramilitars. De les víctimes mortals reportades, els Comitès d’Autodefensa en són els autors en prop del 4% de casos i l’MRTA en l’1,5%.
El treball de la CVR va ser molt criticat pel fujimorisme, l’esquerra revolucionària i sectors militars i policials. De fet, la CVR tendeix a incloure molts elements de valoració i opinió, i fa una lectura molt generosa del paper de les organitzacions de defensa dels Drets Humans o, tot i que menys, de les esglésies evangèliques i la catòlica i, en canvi, és extremadament crítica amb els mandats d’Alberto Fujimori i el moviment polític afí a l’expresident i exdictador, així com també amb l’esquerra de tradició marxista. Per la banda de policies i militars, la recopilació de nombrosos episodis de guerra bruta (massacres contra poblacions i a les presons, execucions extrajudicials, tortures, agressions sexuals, etc.) i la denúncia de la impunitat que va acompanyar molts d’aquests crims, és vista com un atac a la imatge de les forces de seguretat de l’Estat i una manera de fer el joc al terrorisme. Molt similar és la crítica que fa el fujimorisme, que minimitza les pràctiques il·legals en el marc de la lluita antisubversiva. En el cas del PCP-SL i el seu entorn, es considera que la CVR responsabilitza en exclusiva aquesta organització de l’esclat de la violència al Perú, i, igual que en àmbits militars, creuen infundada i inflada la xifra de morts per la violència política de l’any 1980 al 2000. L’MRTA i altres grups de l’esquerra radical creuen que s’equipara de manera tramposa el Moviment Revolucionari Túpac Amaru i Sendero Luminoso i que hi ha una gran benevolència amb les forces estatals.
Ja per acabar, no s’ha de deixar de dir que la tasca de recopilació, localització geogràfica i quantificació i estudi dels actes i efectes de la violència que fa la Comissió de la Veritat i Reconciliació és d’un gran interès si es vol fer una aproximació al conflicte peruà. A part del nombre de persones mortes (vora les 70.000), altres dades de l’informe de la CVR també criden l’atenció: 1) es calcula que prop de 500.000 peruans van patir desplaçament forçós motivat pel conflicte; 2) el 80% de les víctimes mortals són homes i el 20% dones; 3) el 83% de les violacions sexuals són obra de militars i policies; 4) a diferència del patró habitual a l’Amèrica Central i del Sud, al Perú la principal guerrilla fou responsable de més morts que l’Estat; 5) el Perú rural i els camperols van ser els principals afectats per la violència. De fet, només al departament d’Ayacucho s’hi concentra més del 40% de les morts i desaparicions; i 6) el 1993, al Perú tan sols un 16% dels ciutadans tenia un idioma originari (bàsicament el quítxua) com a llengua materna. En canvi, entre els morts pel conflicte intern aquest percentatge es dispara fins al 75%. Aquests són alguns dels números d’un conflicte armat, sovint oblidat des d’Europa, molt més curt que el colombià però amb conseqüències severes.

dimarts, 7 de maig de 2013

Evolució dels resultats de l’esquerra institucional a Arenys de Mar (1980-2012)

Si recopilem els resultats de les eleccions catalanes posteriors a la reinstauració de la democràcia a Arenys de Mar, i ens fixem en els partits autodenominats d’esquerres (deixem al marge CiU, PP i C’s) i que han tingut una llarga trajectòria vinculada al govern, sovint en comú, de les diferents institucions (no incloem la CUP), podem veure l’evolució del suport popular a les forces que van configurar el Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), que són les que lluiten pel gruix del vot del centre-esquerra. La correlació de forces entre aquestes tres opcions al poble varia constantment i les eleccions del 2012 suposen un canvi en la primera posició.

PSC: Els socialistes tenen una gran estabilitat a Arenys de Mar en les primeres convocatòries electorals catalanes. L’any 1999 aconsegueixen el seu sostre (27,08%) i, a partir d’aquí, viuen un progressiu descens fins a tenir, el 2012, un 8,89% de suport, la meitat dels vots que té ERC i un percentatge similar al d’ICV-EUiA.
PSUC/ICV: El millor resultat és el de les primeres eleccions, celebrades el 1980 (10,17%). El PSUC i el seu hereu (ICV) punxen quan pateixen lluites internes i hi ha divisió dins del seu espai polític natural. Els pitjors resultats coincideixen amb la competència del Partit dels Comunistes de Catalunya (1984 i 1992) i la lluita fratricida d’ICV amb EUiA (1999). Un cop recuperada la unitat dins l’espai procedent del PSUC, els resultats d’ICV-EUiA a Arenys no superen el registre del PSUC a les primeres eleccions però tornen a créixer i aconsegueixen el seu rècord de vots (no de percentatge) gràcies a la gran participació del 2012.
ERC: Esquerra té uns resultats que tendeixen a millorar però molt oscil·lants. Si PSUC i ICV cauen quan es presenten per separat partits que competeixen pel mateix espai, ERC paga car sobretot el fet de no marcar perfil propi davant CiU (1980-84-88) i el PSC (2003-06-10). Amb Junqueras i el declivi del PSC aconsegueixen, per primer cop, ser ara la força progressista més votada a Arenys de Mar (17,40%).
Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (nombre de vots):

Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (% de vots):

dimecres, 24 d’abril de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)

“L’univers sencer està presidit pel ritme, tan fàcil de percebre, tan difícil de definir” 
Salvador Espriu
  Fotografia: Pau Roig

divendres, 22 de març de 2013

CiU i ERC a Barcelona: pàtria… i butxaca

No hi ha una sola Barcelona sinó moltes Barcelones. Això és vàlid a nivell d’idiosincràsia (encara conserven una certa identitat de poble zones com la Vila de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants, Sarrià, etc.) i també des d’un punt de vista econòmic. A la capital de Catalunya hi ha barris que es confonen amb els més modestos de les poblacions veïnes de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs i altres que poden recordar-nos les zones més elitistes de Sant Cugat del Vallès. Per aquesta gran pluralitat interna, pel fet d’haver-hi múltiples Barcelones, la ciutat ens permet intentar explicar, sense sortir-ne, si el nivell de renda és un factor que condiciona el vot per CiU o ERC. Partint dels resultats als deu districtes barcelonins de les eleccions catalanes del 2012 i calculant el percentatge de vot que rep ERC comparat amb el de CiU, obtenim aquest gràfic:

A continuació, podem veure la renda dels diferents barris de la ciutat (dades del 2011) i un mapa amb les fronteres dels districtes per ubicar millor visualment els barris:
Font: elpais.com

Mantenint els districtes ordenats d’acord amb la correlació de forces ERC vs. CiU (primer gràfic), podem ara veure també el nivell de renda familiar (en %) dels barris que els composen (on 100 és igual a la mitjana de Barcelona) i els vots que aconsegueix CiU per cada vot d’ERC. Obtenim el següent:
Sant Andreu (renda barris: 38, 56, 62, 75, 77, 78, 80) 1 vot ERC --> 1,63 vots CiU
Nou Barris (renda barris: 34, 47, 51, 52, 55, 55, 55, 58, 63, 65, 66, 74, 75) 1 vot ERC --> 1,64 vots CiU
Sants-Montjuïc (renda barris: 57, 70, 71, 72, 73, 74, 78, 85) 1 vot ERC --> 1,69 vots CiU
Ciutat Vella (renda barris: 64, 76, 89, 97) 1 vot ERC --> 1,71 vots CiU
Sant Martí (renda barris: 52, 64, 68, 81, 84, 85, 88, 89, 123, 149) 1 vot ERC --> 1,75 vots CiU
Horta-Guinardó (renda barris: 64, 67, 73, 76, 79, 81, 81, 86, 90, 92, 102) 1 vot ERC --> 1,80 vots CiU
Gràcia (renda barris: 92, 98, 107, 114, 119) 1 vot ERC --> 2,08 vots CiU
Barcelona (global ciutat) 1 vot ERC --> 2,25 vots CiU
Eixample (renda barris: 96, 96, 100, 108, 121, 153) 1 vot ERC --> 2,60 vots CiU
Les Corts (renda barris: 116, 130, 242) 1 vot ERC --> 3,41 vots CiU
Sarrià-Sant Gervasi (renda barris: 139, 161, 176, 189, 193, 212) 1 vot ERC --> 5,85 vots CiU
Com s’observa, es passa del vermell monocolor als matisos i d’aquests al color verd en solitari. Tot i que CiU supera al partit de Junqueras en els deu districtes, com major és el nivell de renda també són millors els resultats de la federació i més dèbil és Esquerra davant seu.
A Sant Andreu, Nou Barris, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí i Horta-Guinardó (on predominen els barris amb un nivell de renda familiar inferior a la mitjana barcelonina), ERC té més de la meitat dels vots de CiU. A Gràcia i l’Eixample (amb barris molt a prop de la mitjana de la ciutat i altres més clarament per damunt) els republicans tenen més d’una tercera part i menys de la meitat dels suports de CiU. Finalment, els dos districtes on juntament amb l’Eixample CiU té millors resultats en la seva pugna amb ERC que en el global de Barcelona, són Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. En el primer districte, Esquerra té menys de la tercera part dels vots de CiU, i a Sarrià-Sant Gervasi té gairebé sis vegades menys sufragis que CiU. La diferència tan pronunciada entre aquests dos últims districtes es deu al poc pes demogràfic del barri de Pedralbes, el més ric de la capital catalana, dins el conjunt del districte de les Corts.
A tall de conclusió, podem dir:
1) Tot i que l’estudi no és exhaustiu i no té en compte el pes en nombre d’electors dels barris (resultats per barris aquí) que conformen els diferents districtes, sí que suggereix que hi ha una correlació clara entre el vot a ERC o CiU i el nivell de renda familiar. Allà on aquesta és menor, ERC té més força davant CiU, mentre que als districtes més benestants CiU és molt més forta en comparació amb Esquerra.
2) Tenint en compte el punt anterior, no ha d’estranyar que republicans i convergents tinguin (i, per tant, escenifiquin) posicions diferents davant la política de retallades del govern de la Generalitat, i no només per una qüestió ideològica sinó també de pur rendiment electoral.
3) El mateix comportament de vot s’observa també amb PP i PSC. Als districtes on el nivell de renda és menor, el PSC té millors resultats davant el PP que als districtes amb una renda similar o, encara més, clarament superior a la mitjana. I afecta igualment a CiU i ERC fora de Barcelona. Per exemple, ERC és més forta comparada amb CiU a Santa Coloma de Gramenet (58,24%) que a Sant Cugat del Vallès (31,22%), o a Viladecans (50,71%) que a Sant Andreu de Llavaneres (31,09%).
4) Per tot l’anterior, hem de concloure que a Barcelona i a Catalunya el vot respon generalment (amb l’excepció d’ICV-EUiA, més indefinida nacionalment, i C’s, més indefinida socialment) a dues variables i no a una de sola. Els eixos esquerra-dreta (socioeconòmic) i independentisme-unionisme (nacional) tenen tots dos la seva importància, també en aquestes últimes eleccions, molt marcades pel debat sobre la independència.

dilluns, 18 de febrer de 2013

ICV-EUiA i CUP: quatre motius de la no confluència

El 25 de novembre passat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va ser capaç de fer amb èxit el salt dels ajuntaments al Parlament. Segons un estudi postelectoral de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, adscrit a la UAB, el vot de la CUP prové d’ICV-EUiA (38%), ERC (22%), l’abstenció (18%), PSC (9%), CiU (7%) i altres forces extraparlamentàries. Des de la precaució obligada quan parlem d’enquestes, val la pena considerar aquestes dades. Ja en les municipals del 2011, a molts pobles i ciutats l’auge de la CUP va significar un descens dels resultats d’ICV-EUiA i, encara més, d’una ERC llavors debilitada. Amb Esquerra Republicana reforçada com a opció de referència de l’independentisme socialdemòcrata a partir del lideratge d’Oriol Junqueras, la CUP ha trobat a nivell català el seu espai (126.000 vots i tres diputats) a l’esquerra dels republicans, un espai fins ara ocupat en solitari per Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (360.000 vots i 13 diputats aquest 2012).
La CUP i la coalició roig-i-verda, a diferència d’ERC i el PSC, han mostrat una oposició total a les mesures econòmiques del govern d’Artur Mas, han compartit la crítica a CiU i ERC de voler “patrimonialitzar” el dret a decidir i els seus regidors i militants coincideixen sovint a les protestes dels col·lectius sanitari i docent contra  les retallades o treballant amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). També tots dos actors comparteixen discurs ecologista, han destacat per la seva crítica bel·ligerant contra la corrupció i es situen dins el catalanisme polític i la defensa del dret a l’autodeterminació. Fins i tot, el coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, va proposar dos mesos abans de les eleccions catalanes una candidatura conjunta d’ICV-EUiA i la CUP, que finalment no va fructificar.
Per què no és possible, almenys a dia d’avui, aquesta unió electoral? Fixem-nos en quatre punts.
1) A les institucions (ajuntaments i consells comarcals) on ICV-EUiA i la CUP ja fa un temps que conviuen no és infreqüent que hi hagi un grau elevat de coincidència política però al mateix temps unes tensions locals vinculades a la trajectòria i característiques dels dos espais polítics. ICV és vista per la CUP, a grans trets, com a una força institucionalitzada l’activitat de la qual orbita bàsicament al voltant dels seus càrrecs electes, i EUiA com a la comparsa d’ICV i un partit residual fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des de la perspectiva d’ICV-EUiA, els independentistes pequen d’adamisme i sovint se’ls acusa d’obviar les dinàmiques i la feina feta prèvies a la seva arribada al front institucional, erigir-se en únic altaveu dels moviments socials i tenir poca influència dins el món sindical.
2) L’etapa de Joan Saura, militant i dirigent d’Iniciativa per Catalunya, com a màxim responsable de la Conselleria d’Interior (2006-2010) va produir un divorci irreversible amb alguns moviments socials que ara han contribuït a l’entrada de la CUP al Parlament català. En aquella etapa hi va haver, entre d’altres episodis, contundents actuacions dels Mossos d’Esquadra durant les mobilitzacions contra la introducció del Pla Bolonya a les universitats. També va esclatar el “cas Núria Pòrtulas”. Joan Boada (secretari general d’Interior i número 2 de Saura), pressionat per l’entorn de la detinguda i les nombroses mostres de suport cap a la jove anarquista, va preguntar-se davant la premsa què hauria passat si les persones suposadament vinculades a l’educadora social de Sarrià de Ter haguessin posat una bomba i els Mossos no haguessin actuat abans. Finalment, el juny del 2010 el Tribunal Suprem va absoldre Núria Pòrtulas. Aquestes i altres polèmiques (com la pèrdua d’ulls per impacte de bales de goma policials), per les quals mai hi ha hagut un exercici públic d’autocrítica i disculpa, són irreconciliables amb el discurs de la CUP, que fins i tot demana la dissolució de l’Àrea de Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos d’Esquadra, que va estar durant quatre anys sota la responsabilitat de Saura (ICV).
3) Als cartells d’ICV-EUiA de la darrera campanya hi apareixia una gran fotografia del seu número 1 per Barcelona, Joan Herrera. En canvi, la CUP no acompanyava el seu lema “És l’hora del poble” de cap primer pla dels seus candidats. Aquest detall il·lustra la diferència entre dos models d’organització, el tradicional davant l’assembleari. No sembla lògic pensar que els dirigents i diputats d’ICV i els partits que integren EUiA acceptaran alegrement adoptar un model assembleari ni la política de limitació de mandats de la CUP. Tampoc té sentit creure que la CUP s’aliarà amb partits que no assumeixin part de les seves mesures de radicalitat democràtica, justament quan aquesta és una bandera que la singularitza i li dóna un bon rendiment electoral.
4) La CUP aposta per la independència de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per contra, ICV i EUiA no qüestionen el dret d’autodeterminació però provenen de la tradició federalista i no són partits obertament independentistes. En un moment on s’aguditzen les contradiccions i es polaritzen les posicions davant la qüestió nacional, és molt difícil l’entesa entre opcions polítiques que no comparteixen un horitzó nacional. De fet, dins d’ICV-EUiA ja hi ha algunes divergències en aquest tema, i el sobiranisme majoritari conviu amb posicions com les del PSUC viu (integrat a EUiA, on és un soci minoritari), que fa seguidisme del Partit Comunista d’Espanya i és totalment contrari a la independència. L’apel·lació a l’exercici del “dret a decidir” sense més concrecions permet mantenir la pau interna sobre aquest tema. Però la conformació d’un pol ampli de l’esquerra transformadora que incorpori la CUP no és possible sense una posició clara en el debat obert sobre la independència de Catalunya.
Per aquests motius, entre d’altres, no sembla viable a curt termini cap aventura electoral conjunta entre ICV-EUiA i la CUP.

dijous, 31 de gener de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)


 Fotografia: Pau Roig
Versos de Salvador Espriu a l’entrada del cementiri de Sinera (Arenys de Mar), que deu el seu nom al mite d’aquest poeta i novel·lista, nascut a Santa Coloma de Farners el 1913.