Rol: 20 anys de llegenda negra

Fa dues dècades, una onada d’hostilitat i por contra els jocs de rol va començar a recórrer l’Estat espanyol. L’origen d’aquesta cacera de bruixes, de la qual la majoria dels lectors en tindran algun record per remot que sigui, és un crim que va produir-se la matinada del 29 al 30 d’abril del 1994, coincidint amb l’inici del cap de setmana, que als mitjans va rebre la denominació de “crim del rol”.

La ciutat de Madrid va ser escenari d’aquest succés, que inicialment va passar més aviat inadvertit però amb la detenció, el mes de juny, d’un jove universitari i un menor d’edat, el cas va irrompre amb força a la premsa, ràdio i televisions a causa de la suposada connexió entre l’assassinat de Carlos Moreno i la pràctica del rol i de la troballa al domicili d’un dels culpables d’un brutal relat sobre els fets. Moreno, treballador de la neteja i d’uns cinquanta anys, va perdre la vida en un crim que, sense entrar en cap detall morbós, es pot qualificar d’espectacularment cruel pel grau d’acarnissament dels atacants i l’absència de mòbil més enllà del pur sadisme. El “diari” amb el sòrdid testimoni sobre el crim del rol va ser publicat íntegrament al madrileny ABC i de manera extractada a El País. Explícit, mancat de tota empatia, mostra militant de psicopatia… d’aquesta manera es podria definir el text, on s’anunciava que la propera vegada la víctima seria una dona jove. No va ser així perquè la policia va detenir els dos autors del crim del mes d’abril quan es preparaven per dur a terme aquesta segona acció, gràcies a la informació que va arribar a les forces de seguretat procedent d’un company de colla dels dos criminals. Tots dos van ser condemnats pels fets per la Justícia en un procés on van ser absolts un parell de menors més. El principal responsable del crim va renegar del rol.

Desenes d’articles criminalitzant els jocs de rol, vinculació constant amb crims d’allò més diversos, aparició de pel·lícules que reflectien la seva maldat intrínseca… de manera semblant al que havia passat anys abans als Estats Units, la llegenda negra sobre els jocs de rol va cobrar vida pròpia i va sobreviure de llarg al propi “crim del rol”. Els incidents de la Setmana Santa sevillana del 2000, on la processó de la Madrugá (entre la nit de Dijous i Divendres Sant) va acabar amb corredisses i pànic col·lectiu, segurament causats per l’aglomeració de gent i l’histerisme d’alguns, van ser objecte de moltes teories. Una d’aquestes, naturalment, situava un joc de rol practicat per joves al darrere dels incidents. Fet gens estrany si tenim en compte que un any abans, el 1999, s’havia projectat als cinemes la pel·lícula “Nadie conoce a nadie” (imatge). El thriller de Mateo Gil es basava en un violent joc de rol que tenia la Setmana Santa sevillana com a principal escenari.

A Catalunya i el País Valencià va viure’s amb intensitat la psicosi que vinculava qualsevol acció delictiva, sobretot aquelles més greus, amb la influència negativa exercida suposadament pels jocs de rol. I d’aquesta onada, alimentada pel crim de Madrid però també amb rumors i escàndols procedents d’altres ciutats i latituds, no en va quedar al marge la comarca del Maresme. Recordo, de l’escola, els rumors i suposats poders malignes atribuïts a molts videojocs, jocs de taula i sèries de dibuixos, molt especialment als productes relacionats amb Dracs & Masmorres. Són exemples d’aquesta extrema susceptibilitat els rumors que van acompanyar els repudiables crims que van posar fi a la vida de dos veïns de la comarca: Segimon Pruna, a Canet (1995) i la mataronina Helena Jubany, a Sabadell (2001), en els quals es va voler veure una connexió amb els jocs de rol. Tot i algunes sospites i hipòtesis inicials, el mòbil del primer cas no tenia res a veure amb aquesta forma d’entreteniment ni elements supersticiosos. En el segon cas, tampoc el rol hi tenia res a veure, si bé es manté la sospita sobre la motivació sectària o superticiosa dels fets perquè és un crim malauradament sense resoldre.

Com a conclusió de tot plegat, no podem ignorar que els comportaments moralment més baixos i repudiables d’alguns individus es produeixen amb independència de les seves influències musicals, literàries, cinematogràfiques, etc. Els jocs de taula o els videojocs són un tema menor davant altres aspectes com el quadre psicològic de la persona, l’entorn familiar i d’amistats, la situació laboral i econòmica o l’escala de valors. Els crims més durs comesos per psicòpates, com és el cas del mal anomenat “crim del rol”, no troben la seva essència o explicació en les regles d’un determinat joc sinó en persones de carn i ossos que per la seva fredor, sadisme, egocentrisme o visió instrumental dels altres, si tenen inclinació cap a la violència i capacitat per exercir-la, poden actuar cruelment amb les facultats volitives i cognitives intactes i sense haver de buscar explicacions en els clàssics de la literatura, les últimes estrenes cinematogràfiques, la música o els jocs de taula. Confondre les dues coses és el que ha alimentat l’estigma del rol durant aquests 20 anys, especialment en la primera dècada. Tot i això, la llegenda negra continua.