dilluns, 12 de gener de 2015

Cinc apunts sobre Podemos (des d’una perspectiva catalana)

El partit liderat per Pablo Iglesias, Podemos, és un tema de debat i anàlisi recurrent aquests últims mesos. Però fugint de la histèria (a favor o en contra) que a vegades envolta aquesta qüestió, i vist el tema des d’una perspectiva catalana, vull compartir amb vosaltres cinc observacions:
1) Podemos (també anomenat Podem als territoris catalanoparlants) és un projecte polític molt ben esculpit i amb un domini de la comunicació i el màrqueting considerables. Trenca, no per casualitat ni accident, amb la tradició dels partits d’esquerra d’autoproclamar-se com a tals, un fet que fa que el 50% del cos electoral pràcticament descarti donar suport a aquestes formacions. També evita la presència de banderes territorials o ideològiques. La bandera republicana espanyola no apareix als seus actes, un símbol que sí que llueix Izquierda Unida (IU) i fins i tot no oculten les joventuts del PSOE. Podemos prefereix reivindicar-se com el partit dels “de baix” contra la “casta” (els de dalt). Com el partit que defensa els drets del 99% contra l’1% que tot ho domina. Podria semblar un tema menor, però les enormes perspectives de creixement d’aquesta opció política no serien aquestes si es reivindiqués com a l’esquerra dins de l’esquerra. La nova formació política no ha volgut seguir les passes d’Izquierda Unida sinó facilitar el realineament dels votants adoptant un perfil molt més desfigurat i dúctil, apte per a un públic molt més ampli. Potser per això s’ha escollit “Podemos”, un nom desideologitzat i que connecta amb la campanya a favor de la selecció espanyola de futbol del 2008 i amb el triomf i l’arribada de Barack Obama (amb el famós “Yes We Can”) a la Casa Blanca.
2) L’impacte que tindrà Podemos sobre la política catalana és ara una incògnita. La seva irrupció podria restar una mica de pes al sobiranisme i fer davallar més els altres partits estatals a Catalunya.  El que sí que ja es pot assegurar és que per a Podemos l’objectiu central és aconseguir la presidència del govern espanyol. Això suposa que les dinàmiques autonòmiques i municipals estaran subordinades a l’estatal. Un fet que complica l’actuació del partit a Catalunya (no a les Illes Balears i el País Valencià, on la qüestió nacional no és ara un element central). Podemos influirà sobre el procés català, però també és segur que la situació catalana tindrà un impacte per al jove partit i pot suposar-los tensions i contradiccions considerables. Ha de tenir Podemos una posició contrària a la independència catalana o apel·lar a l’exercici del dret a decidir sense més concrecions i inhibir-se? És compatible voler fer de Pablo Iglesias el successor de Mariano Rajoy i que les marques electorals municipals o les llistes autonòmiques de Podemos pactin amb Bildu a Euskal Herria i la CUP a Catalunya?  A Navarra, s’exposarà a una campanya de criminalització si aposta pel canvi de govern amb l’esquerra abertzale i altres forces o s’immolarà electoralment a la comunitat foral permetent que la dreta espanyolista (UPN-PP) continuï amb les regnes del govern foral? Podemos, que res ho improvisa, té al capdavant de la Secretaria de Plurinacionalitat una catalana ben preparada, Gemma Ubasart, que tindrà molt a dir sobre què cal respondre a les preguntes anteriors.
3) Seguint amb una òptica pròpia, els resultats de les eleccions europees del 2014 i les enquestes (sempre agafades amb pinces pel moment social i polític que vivim) semblen indicar que a Catalunya els damnificats per la força de Podemos no són ni els partits independentistes ni l’espanyolisme conservador, sinó sobretot aquells que tenen una postura d’esquerres però nacionalment més indefinits. Això vol dir que ICV-EUiA té un repte ben difícil: sobreviure a l’onada Podemos. Val a dir, però, que aquest espai polític ha sobreviscut al final del PSUC, a la lluita caïnita d’ICV i EUiA de fa més d’una dècada, a la consolidació de nous actors d’esquerra radical en diferents àmbits (CUP, PAH, CGT) o a les contradiccions que li ha provocat fins ara el procés català. Però ICV i EUiA hauran de decidir si mantenen la seva aliança i quina resposta donen al creixement de Podemos i la CUP. ICV i EUiA, ben connectats amb CCOO, hereus del PSUC i amb una presència institucional combinada potent, per primer cop veuen seriosament amenaçada la seva posició i fins i tot la supervivència.
4) L’histerisme dels mitjans de comunicació afins al PP pot fer pensar el contrari, però Podemos no té el suport del gruix de l’esquerra radical tradicional a l’Estat espanyol. Les organitzacions polítiques, mitjans digitals i activistes reconeguts que es mouen en aquestes latituds, no tenen una única posició sobre la formació liderada per Pablo Iglesias, i en tot cas el que domina és el recel. El paral·lelisme entre la situació creada per l’ascens del PSOE al poder els anys 80 i el fenomen Podemos és un argument recurrent. La il·lusió sembrada pel PSOE va topar amb l’incompliment de les promeses (sortida de l’OTAN, acabar amb l’atur, etc.), les dures reconversions, nombrosos escàndols per corrupció i la pràctica del terrorisme d’Estat. La desconfiança s’alimenta també pel generós protagonisme concedit per alguns mitjans de comunicació (Cuatro, La Sexta…) integrats en potents grups mediàtics, que normalment han marginat i silenciat les forces d’esquerra rupturista.
5) Al marge d’ideologies, filies i fòbies, no es pot negar a Podemos un encert: ha sortit a guanyar i no a conrear un petit espai. Com en el futbol, pot acabar perdent, però té l’ambició del campió. L’esquerra, molt sovint més còmoda en una posició minoritària i maximalista, deslliurada de contradiccions, ha acabat per tenir una sèrie de comportaments endogàmics i més basats en una lògica de pura resistència que no de consecució de la victòria. A algunes opcions polítiques d’esquerres, en alguns casos també als Països Catalans, els costa pensar en clau no només contestatària o alternativa. Podemos ha trencat amb aquesta lògica. Això no vol dir que aquesta voluntat de fer drecera no tingui els seus perills. De fet, pot comportar que a l’altar de l’objectiu de fer de Pablo Iglesias el nou president espanyol se sacrifiquin alguns principis i cauteles que facin de Podemos un gegant amb peus de fang. El temps i els resultats ens permetran valorar l’èxit de l’estratègia de Podemos i si ha pesat més l’autenticitat o el màrqueting.

3 comentaris :

  1. Una molt bona anàlisi. Només em queda el dubte de la CUP i Podemos, quin tipus de relació tindran, si és que en tenen cap. L'apunt 5 el trobo molt encertat. Gràcies.

    ResponElimina
  2. Un plaer llegir un comentari teu al blog, Xavier.

    Jo crec que la frontera electoral entre CUP i Podemos és petita i lligada a sectors altament politilitzats però poc representatius. Em fa la impressió que Podemos pescarà bàsicament d'ICV-EUiA i PSC. De fet, els últims estudis demoscòpics (tot i que cal agafar-los amb pinces) assenyalen que ICV-EUiA té una fidelitat de vot alarmantment baixa i pateix una pèrdua de suports en massa cap a Podemos.

    Gràcies! I ens seguim llegint als nostres blogs.

    ResponElimina
  3. Sobre la possible competència entre la CUP i Podemos, una anàlisi molt rigorosa d'en Jordi Muñoz a l'enllaç:

    http://www.ara.cat/tema_del_dia/votants-fills-nets-socialistes_0_1271272915.html

    ResponElimina