dijous, 24 de març de 2016

Tres coses que cal dir sobre la violència islamista

El 22 de març del 2016, el gihadisme ha castigat Brussel·les. Abans, i per dir només alguns casos, havien patit la seva urpada ciutats com Moscou, Nova York, Casablanca, Istanbul, Amman, Madrid, Londres, Alger, Bombai o, recentment, París. Naturalment, tots voldríem que el nom de Barcelona no s’hagués d’incloure en aquesta macabra llista.
Sobre el fenomen de la violència islamista, crec que hi ha fets i reflexions a tenir en compte que sovint passen de puntetes pels mitjans de comunicació o ni hi treuen el cap:
1) Davant fets greus i transcendents, no s’hi val a tirar d’inèrcia i fer veure que entre la lluita armada europea dels anys 70, 80 o 90 i el gihadisme hi ha una simple i natural continuïtat en mètodes i objectius. Ara mateix no s’assumeix plenament la naturalesa de l’emergent violència religiosa. Ho fa, en part, l’esquerra que té la qüestió de classe com a motor polític i veu com la motivació exclusivament religiosa dels terroristes els trenca els esquemes. Ho fa també la dreta, que busca equiparacions forçoses i falses amb grups violents previs que s’assemblen al gihadisme com un ou a una castanya. A la dreta li interessa més satanitzar a la dissidència interna vinculant-la a la nova amenaça que no ser curosos amb la realitat. Un exemple clar és el del PP sostenint, contra tota evidència, l’autoria basca dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Actituds similars les han tingut responsables governamentals de Turquia, Israel, Colòmbia i molts altres països. En lloc d’estar a l’altura del moment essent rigorosos, partits i governs escombren cap a casa en funció dels seus interessos immediats.
2) La lluita armada autòctona europea va viure la seva etapa àlgida les darreres dècades del segle XX. Poc tenien a veure amb el gihadisme organitzacions armades com l’IRA, ETA, Brigades Roges, GRAPO o RAF. Existia una pràctica criminal evident, però sense abandonar tabús i límits generalment respectats. Malgrat errors i excessos lamentables, existia una preferència clara a l’hora d’atemptar selectivament contra persones o contra instal·lacions relacionades amb el considerat enemic i, sovint, fent una trucada d’advertència prèvia. El terrorisme islamista no se sent lligat a cap pacte implícit pel qual hi ha coses que resulten inconcebibles. D’aquesta manca de límits i tabús venen les decapitacions publicitades, els atacs contra esdeveniments de masses (concerts, actes religiosos, esdeveniment esportius) o les bombes al transport públic. Aquest nou terrorisme suposa un salt endavant considerable. És una altra realitat, nova. I té el suport només d’una minoria de musulmans, però ha demostrat la seva capacitat de colpejar i persistir. Els grups sunnites supremacistes que aposten pel terrorisme no pretenen ser selectius sinó fer un ús indiscriminat de la violència, que esdevé un objectiu en ella mateixa. La mort, pròpia i aliena, és objecte de culte i bona als ulls de Déu.
3) Les conseqüències d’aquests actes no sols les patiran els seus autors (mort o presó) i les víctimes directes sinó que ens perjudicaran a tots. D’entrada, hi haurà menys diners a destinar en àmbits tant o més importants però aparentment menys urgents que la seguretat. La proliferació creixent d’aquests atacs també farà que es posin en qüestió principis bàsics per a qualsevol democràcia, fins al punt de fer-la trontollar. Per descomptat, a l’altar de la seguretat, els governs seguiran sacrificant la privacitat. A més, tot i que algú pot pensar que és secundari, es tendirà a militaritzar activitats com anar a veure el futbol, a un concert de música o a fer turisme. Si les comprovacions i les cues ja ens semblen ara llargues, veurem d’aquí a uns anys el temps que hi destinem. I, excepte en cas de sorpresa agradable, cada cop viurem de més a prop fets com els que els obscurantistes d’Al-Qaida i l’ISIS protagonitzen esporàdicament a Europa i, amb molta més freqüència, a la malaurada Síria, l’Iraq i altres països.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada