dimecres, 6 de juny de 2018

Palestina i Israel a Twitter: 8 perfils a seguir

Potser teniu Twitter i us interessa la situació a Israel/Palestina. Doncs us deixo una breu llista de persones o grups que val la pena seguir per a conèixer la visió dels dos bàndols en conflicte:
1@Davidsegarra Periodista i documentalista valencià. Defensor convençut de la causa palestina. Va formar part de la flotilla que el 2010 va ser atacada per forces israelianes en intentar trencar el bloqueig marítim de Gaza.
2@ArielKanievsky Ciutadà israelià. Sionista, excombatent i crític amb la dreta israeliana. Va viure a Catalunya, terra de la qual parla sovint.
3@arabislamblog Arabista de referència. Amb independència de criteri i un gran coneixement de l'Orient Mitjà (i més enllà).
4@ACAI_cat Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI).
5@Palestina_cat Comunitat Palestina de Catalunya.
6@BDSCatalunya Grup català de suport a la campanya internacional del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) contra Israel.
7@toni_florido Empresari, liberal i cara visible de la proisraeliana ACAI. Molt actiu i batallador a Twitter.
8@araulaura Gestora cultural i lligada a l’activisme propalestí d’esquerres. Com David Segarra, va participar a la flotilla atacada per Israel el maig del 2010.

dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.