dissabte, 13 d’agost de 2011

20 de novembre, una jornada fúnebre

El 20 de novembre del 2011 se celebraran les eleccions a les Corts Generals, és a dir, al Congrés dels Diputats i el Senat espanyols, ubicats tots dos a Madrid. En aquests dies de canícula i vacances per a parlamentaris i líders polítics, alguns opinadors han aprofitat la data escollida (el dia de la mort del dictador Franco, motiu de commemoració encara per alguns dels seus seguidors) per divagar sobre si ha estat una simple casualitat o el fruit d’una decisió premeditada del candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la finalitat de provocar, de manera subtil, una associació entre el franquisme i el vot pel PP en uns moments en que sembla que votants tradicionalment socialistes, que no formen part de la dreta sociològica, podrien canviar de vot en benefici del partit de Rajoy, com ja va passar en les autonòmiques del maig, que van significar la pèrdua pel PSOE d’antics feus com Extremadura o Castella-la Manxa.
La innegable identificació d’aquesta data, coneguda sovint com a 20-N, amb el franquisme es deu sobretot a la defunció de Francisco Franco, però no només a aquesta mort. Un referent i emblema pel règim, José Antonio Primo de Rivera, va ser executat pels republicans durant la guerra civil en aquesta mateixa data del 1936. José Antonio era un aristòcrata fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i durant el període republicà havia estat diputat gràcies a la seva inclusió en una llista electoral conservadora. Fundador i cap nacional de Falange Española, pel règim va ser font d’inspiració i legitimació. El seu retrat era sovint present a les aules, l’homenatjaven escultures i plaques arreu, es feien marxes de torxes per recordar-lo en els aniversaris de la seva defunció i les seves proclames i expressions, com la repetida idea que Espanya era “una unidad de destino en lo universal”, formaven part del discurs oficial. Al Valle de los Caídos descansen tots dos, Franco i José Antonio, a escassos metres l’un de l’altre i, fins i tot, diferents historiadors han mostrat la seva sospita o convicció que l’agonia final de Franco tenia per objectiu fer possible que no expirés, si més no de manera oficial, fins el 20 de novembre del 1975, 39 anys després de l’afusellament d’un dels precursors del feixisme espanyol, amb una opinió sobre la democràcia que es pot resumir en una de les seves cites més conegudes: “el més noble destí de les urnes és ser destruïdes”.
Casualment, també el dia 20 de novembre del 1936 perdé la vida el llegendari militant anarquista Buenaventura Durruti. En paraules seves, “al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix”. La seva fou la vida d’un home d’acció: fundador del grup violent “Los Solidarios” per fer front al pistolerisme de la patronal, acusat de l’assassinat d’un cardenal el 1923, atracador de bancs a l’Amèrica Llatina durant els anys d’exili obligat i, finalment, referent anarquista durant la II República espanyola i la guerra, on va batejar una cèlebre columna de milicians. Durruti morí a Madrid per l’impacte mortal d’una bala, però mai s’ha arribat a esclarir-ne l’origen. Hi ha teories per a tots els gustos, des d’un accident fortuït amb la seva arma de foc fins a la bona punteria d’un franctirador feixista passant per l’eliminació a mans dels comunistes prosoviètics o la venjança dins de les pròpies files anarquistes. Alguns dels seus seguidors, autodenominats “Los Amigos de Durruti”, van jugar un paper clau en els Fets de Maig del 37 cridant a recuperar l’esperit del 19 de juliol (quan els treballadors van esclafar la temptativa dels militars fidels a Franco de prendre el control de Barcelona i van passar a ser els amos de la ciutat) i a combatre la contrarevolució que, deien ells, protagonitzaven forces com ERC o el PSUC. Seria interessant conèixer què pensaria Durruti d’aquells irreductibles llibertaris que se’n consideraven hereus naturals però, com passa amb totes les ucronies, és impossible saber-ho.
I d’una ucronia a una altra: com valoraria Ernest Lluch els canvis registrats en relació al conflicte basc? No és possible saber-ho perquè Lluch morí el 21 de novembre del 2000 al seu garatge de Barcelona. Un repàs a les hemeroteques del moment fa pensar que el dia escollit per ETA per atemptar mortalment contra l’exministre socialista i fill de Vilassar de Mar segurament no era casual. El 22 de novembre es complien 25 anys de la proclamació com a rei espanyol de Joan Carles de Borbó i el 20 de novembre era la data de l’aniversari de la mort de dos polítics bascos. I és que, altre cop en un 20 de novembre, havien mort anys abans dos líders polítics de pes: Santiago Brouard i Josu Muguruza. L’elecció de la jornada de commemoració de la mort de Franco per atemptar contra la seva vida estava carregada de tot el simbolisme. L’any 1984, el veterà pediatra i dirigent d’Herri Batasuna Santi Brouard va ser abatut a la seva consulta pels GAL (impulsats i finançats per l’Estat amb el PSOE al poder) i el 1989, altre cop en 20 de novembre, caigué mort Josu Muguruza, a Madrid, a mans d’un escamot format per elements policials i militants d’extrema dreta. El polític abertzale havia resultat escollit diputat per Herri Batasuna al Congrés espanyol pocs dies abans de ser assassinat. El dia 7 de desembre va néixer Ane, la filla pòstuma de Josu Muguruza.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada