CiU, el partit de Catalunya?

Una discussió que ressuscita cíclicament en la política catalana és el grau en que CiU representa realment el país. La federació formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), sovint vista i entesa pels ciutadans com un únic partit malgrat les tensions internes existents, va aconseguir que després de 23 anys ininterromputs dirigint el país amb l’incombustible Jordi Pujol de president de la Generalitat, la identificació entre la federació i les institucions d’autogovern i, en conseqüència, entre CiU i Catalunya resultés inevitable i motivés les crítiques d’una oposició que carregava contra Pujol i els seus per confondre el país amb el partit.

Arran de les eleccions del 2003, va ser possible una suma alternativa per formar govern i, així, desplaçar CiU a l’oposició. Els 7 anys que separen els comicis del 2003 dels del 2010 van evidenciar que era factible un govern català sense la federació, però també van demostrar que les coses no eren tan fàcils per a les forces que defensaven una aliança entre les esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA). A diferència del que alguns van atrevir-se a pronosticar, la CiU que ja no governava Catalunya ni tenia el carismàtic Pujol al capdavant no es va desinflar i, tot i l’etapa opositora, va seguir sent la força hegemònica en l’espai del centredreta i va vèncer en nombre d’escons en els comicis del 2003 i tan en vots com escons el 2006, malgrat no ser capaç de recuperar el govern. A més, el conegut com a Tripartit ha pogut comprovar com per a gran part de la ciutadania, i també dels seus propis electors, és difícilment comprensible el pacte entre diferents formacions per formar un govern multipartit alternatiu, sobretot si aquest suposa l’exclusió de la llista guanyadora. Aquesta opció és totalment legítima i democràtica, però no sembla que a Catalunya hi hagi gaire cultura de coalició. Potser els 23 anys de govern monocolor de CiU ajuden a explicar aquesta posició refractària a pactes de govern a tres bandes. Amb tot, l’etapa de resistència de CiU durant dues legislatures va acabar amb el triomf electoral del novembre del 2010, el qual va fer impossible qualsevol pacte entre partits que no passés per una CiU amb 62 escons (a sis de la majoria absoluta) en un Parlament més plural que mai pel nombre de partits presents, però amb una diferència històrica entre CiU i un PSC que no va assolir ni la meitat dels vots i escons convergents. Artur Mas aconseguia, d’aquesta manera, consolidar-se políticament davant l’ombra de Pujol alhora que quedava acreditat que la força de la federació transcendia a la del seu històric líder.

El lideratge polític de CiU a Catalunya, però, no ha de fer-nos oblidar que, fins i tot quan CiU guanya de manera solvent, hi ha una majoria de catalans amb dret de vot que no opta per ells. En l’última cita amb les urnes per determinar la composició del Parlament de Catalunya, van ser molts els vots aplegats per CiU (38,43%) però bastant més de la meitat dels electors van optar per altres possibilitats de vot malgrat la conjuntura (crisi econòmica, ensorrament de PSC i ERC, tensió amb Madrid, desafecció amb el Tripartit, etc.) era immillorable per a CiU. A això cal afegir-hi que en comicis com els espanyols o els europeus, on les forces estatals tenen un evident avantatge sobre els partits d’àmbit no espanyol, el PSOE ha superat tradicionalment CiU aconseguint, a més, molt bons registres electorals. Caldrà veure si el 20-N d’enguany els socialistes mantindran la seva privilegiada primera posició a Catalunya. I més enllà de les eleccions espanyoles, resulta evident que el nou govern d’Artur Mas haurà d’afrontar dues patates calentes delicadíssimes: una, la relacionada amb les retallades socials i les possibles respostes contra aquestes en un clima de creixent conflictivitat social a Europa; l’altra, la resposta definitiva sobre quin ha de ser el nou estatus d’una Catalunya que, aparentment esgotat el model autonòmic, sembla cada cop més abocada a la definitiva assimilació per l’Espanya centralista o a la consecució d’un espai propi en l’Europa dels estats.

En qualsevol cas, és evident que, com passa a Baviera (CSU), la Comunitat Autònoma Basca (PNB) o Navarra (UPN), a Catalunya hi ha un partit que, quan es tracta d’escollir la composició del Parlament del seu territori, és percebut per una gran part de l’electorat com el vot natural (no ideologitzat) per defensar-ne els interessos. El triomf de CiU (com el dels esmentats CSU, PNB o UPN) és haver esdevingut una força transversal que capta vots de ciutadans molt diversos amb independència de la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta, la seva opció pel que fa a la relació tempestuosa Catalunya-Espanya, el seu origen, les seves creences religioses o la seva posició socioeconòmica. En un dels debats previs a les últimes eleccions catalanes, a Oriol Pujol se li recriminava que CiU fos un partit ambigu. Pujol va respondre, hàbilment, que també és ambigu el país. De ben segur que aquesta ambigüitat és una de les claus de l’èxit de Convergència i Unió.