dimarts, 23 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (I de II)

L’actitud del Partit Popular (PP) i la constel·lació de mitjans de comunicació que li són afins en relació amb el terrorisme mereix ser objecte d’una certa atenció. Tant la dreta política com el seu potent entorn mediàtic sempre han fet un seguiment exhaustiu de l’activitat d’ETA i les seves funestes conseqüències però han emmudit davant altres formes de violència igualment censurables. Ni el PP ni la navarresa UPN, que exigeixen solidaritat cap a les més de 800 víctimes mortals d’ETA i altres grups similars (ETA pm, CAA, Iraultza, etc.), no han condemnat l’assassinat de prop de 3.000 navarresos afusellats durant la guerra civil (a Navarra no hi havia combats ni front de guerra, estava dominada pels franquistes). Tampoc el PP ha demanat la depuració i el penediment públic dels culpables ni la reparació de les víctimes de l’alçament del 18 de juliol del 36 i de la posterior dictadura franquista, un període definit per un dels seus dirigents com “d’una extraordinària placidesa”. Aquest dirigent del PP és precisament un dels més bel·ligerants amb ETA: Jaime Mayor Oreja. Justament, és el PP l’únic partit que tradicionalment no assisteix a la commemoració anual per l’assassinat de Lluís Companys a mans del franquisme després de ser capturat i entregat a Espanya per la Gestapo, la policia secreta nazi. Val a dir que Companys ha estat l’únic president europeu escollit democràticament assassinat pel feixisme.
Tampoc mai des del Partit Popular s’ha fet cap gest de reparació cap a les víctimes dels fets de Vitòria del 1976, amb diversos morts ocasionats per la repressió d’una Policia Armada dirigida per Manuel Fraga, president-fundador del PP i exministre franquista. De fet, les víctimes de la violència policial o feixista han estat condemnades al silenci. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. D’aquí que no es parli mai dels més de 40 alcaldes d’ERC afusellats pel franquisme, dels centenars de morts per la policia i el terrorisme d’Estat des de la Transició o dels qui han caigut a mans d’individus i grups ultradretans. D’aquí que mentre la dreta exhibeix, de cara a la galeria, fermesa contra el terrorisme exigint el compliment íntegre de les condemnes, alhora no ha protestat mai per les lleus penes i ràpides excarceracions pels autors de fets com el macabre episodi conegut com a “Caso Almería” o pels responsables de molts altres assassinats per motivacions polítiques des de la dita Transició.
Aquesta sembla ser la recepta de la dreta espanyola (acollida sovint amb el silenci o la complicitat des dels partits i mitjans de comunicació d’esquerres) davant la violència política: fixar el focus allà on el contrincant ideològic és qui practica la violència, condemnar a l’ostracisme i el silenci aquelles víctimes de signe polític contrari i aprofitar el clima de tensió i dolor generat pel terrorisme per, en primer lloc, satanitzar l’adversari i, en segon lloc, emprar l’argument lacrimogen per evitar el debat netament polític. En definitiva, es tracta de reconèixer i reparar o no a les víctimes per raons polítiques i no humanitàries. No és fa una mirada humana sinó ideologitzada del dolor. Com s’explica, sinó, que el portaveu del PP González Pons afirmi que ETA està ara millor que mai quan l’esquerra abertzale ha manifestat que s’oposarà a qualsevol atemptat futur i el final de la lluita armada és a tocar al País Basc? ETA és més forta el 2011 (any en que no ha causat cap mort i l’esquerra independentista basca ha proclamat la fi de la confrontació militar amb l’Estat) que l’any 1980 (93 morts), el 1991 (46 morts) o el 2000 (23 morts)? En aquest cas, només podem concloure que allò que preocupa al portaveu del PP no és la pràctica del terrorisme sinó que l’independentisme basc avanci cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Sóc conscient que aquesta és un qüestió especialment sensible i on és pràcticament anatema desviar-se del discurs oficial. Però el greuge comparatiu i la manca d’empatia que suposa solidaritzar-se amb unes víctimes de la violència i no fer-ho amb les altres, no em sembla moralment admissible. Que serveixin aquest escrit i el vídeo de Joan Tardà que el tanca com a modest tribut a les víctimes del terrorisme. A totes.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada