dilluns, 24 d’octubre de 2011

Gaddafi i la hipocresia

Moammar al-Gaddafi ha estat vençut, capturat i cruelment assassinat. El coronel libi és l’únic dels dictadors derrocats en les revoltes nascudes durant la Primavera àrab que ha perdut alhora el poder i la vida. Podria haver fugit a un altre país o haver optat per pactar la seva rendició amb garanties quan el conflicte estava menys avançat però era evident que els seus partidaris perdrien la guerra. Sigui per la irrealitat en la que vivia instal·lat, per fidelitat als seus singulars principis o totes dues coses, l’excèntric dictador ha declinat l’exili i el seu règim no ha pogut fer front a la intervenció militar de l’OTAN, sense la qual la victòria dels rebels hauria resultat una quimera.
Un dels elements més destacables en aquest afer és que ha demostrat, per enèsim cop, que en la política internacional no existeixen els principis sinó que el seu lloc l’ocupen els interessos. S’ha vist amb l’interès francès pel petroli i el gas libis. Si Gaddafi era un autèntic camaleó ideològic i va protagonitzar diferents i bruscos viratges en la seva política, també molts líders europeus i d’altres punts del planeta han mostrat una facilitat extraordinària per canviar de posició. Fa prop d’una dècada, Gaddaffi ja havia deixat de ser un odiós enemic per aparèixer com un aliat arran dels fets de l’11-S del 2001 i l’acceptació d’algunes condicions fixades pels països occidentals. Ara, han passat de venerar-lo a participar en l’ofensiva militar que ha posat el punt i final a més de 40 anys de govern ininterromput del líder africà. Aquests mateixos mandataris, en canvi, no creuen oportú intervenir per posar fi a la repressió del règim de Bashar al-Assad a Síria, que no es diferencia de manera substancial de l’exercida a Líbia des de l’esclat de les protestes als carrers del món àrab. Per què no hi ha una resposta militar contra la violència governamental baasista? Si la comunitat internacional decidís actuar militarment guiada per motius humanitaris, no seria congruent utilitzar la força en un cas i limitar-se a les queixes diplomàtiques i sancions econòmiques en l’altre.
Aquesta doble moral és una característica compartida per governs i líders polítics de tots els indrets de la geografia mundial. Però és més controvertida quan la practiquen uns països occidentals amb líders que sovint invoquen els drets humans i la defensa de la pau i presumeixen de transparència davant la ciutadania. Amb l’agressió bèl·lica contra l’Iraq iniciada el 2003, ja va resultar manifestament clar que governs escollits democràticament són capaços de mentir per fer més digerible l’entrada a la guerra a les seves respectives societats. Es va dir que l’Iraq de Saddam Hussein tenia vincles estrets amb Al-Qaida i disposava d’armes de destrucció massiva. Ni els vincles amb l’organització terrorista eren certs ni van aparèixer mai les armes de destrucció massiva. El descrèdit i el desgast polític patit per les cares visibles de la invasió (Bush, Blair, Aznar) va ser majúscul, però la guerra ja no tenia marxa enrere. A dia d’avui, l’Iran és el nou blanc predilecte de desqualificacions i denúncies, la majoria procedents dels Estats Units. L’última d’aquestes, una inversemblant acusació de voler assassinar l’ambaixador als Estats Units de l’Aràbia Saudita, país que es disputa el lideratge del món musulmà amb l’Iran. El ressò que ha tingut aquesta notícia contrasta amb el silenci que acompanya els reiterats atemptats (sense anar més lluny, els del gener o el novembre del 2010) perpetrats pel Mossad israelià contra científics vinculats al programa nuclear persa.
El sistema polític iranià, un híbrid contradictori amb elements democràtics i teocràtics, no és un model de referència per a les democràcies del que s’anomena Occident. Tampoc l’Iraq de Hussein era un règim mereixedor de les simpaties de l’opinió pública. Però, més enllà d’aquesta evident i saludable distància cap a models allunyats del pluralisme polític i la llibertat d’expressió, la història demostra que les democràcies occidentals no tenen massa escrúpols a l’hora de predisposar la ciutadania a favor de la guerra a través de notícies i dades tendencioses, esbiaixades o directament falses. I també revela que sota les banderes de l’humanisme i la llibertat sovint s’hi oculten l’interès pel control dels recursos naturals i la geopolítica. Groucho Marx deia: “el secret de la vida és l’honestedat i el joc net, si pots simular això, ho has aconseguit”. Els equilibris occidentals amb Gaddaffi fan difícil la tasca de simular l’honestedat per part d’alguns responsables polítics.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Per què creix la ultradreta a Catalunya?

Un dels fenòmens polítics que genera més incomprensió entre la major part de la ciutadania és l’auge electoral de la ultradreta. De sempre, s’havia dit que aquesta realitat era pròpia d’altres societats europees però aliena a Catalunya. Els resultats dels comicis catalans i municipals han acabat per desmentir aquest aparent axioma. De fet, si excloem alguns resultats remarcables aconseguits per Fuerza Nueva en el postfranquisme més immediat, Catalunya és capdavantera en l’ascens de l’extrema dreta a l’Estat espanyol gràcies, és clar, a Plataforma per Catalunya (PxC). Com és possible que el partit del vigatà Josep Anglada, creat el 2002, sigui un dels projectes emergents cridats a condicionar el futur polític català? Des de la modèstia i sense ànim de ser exhaustiu, es poden apuntar algunes causes per explicar-ho, unes atribuïbles a la pròpia PxC i altres que més aviat deriven de demèrits dels seus rivals o de la conjuntura actual. Vegem-les:
1) Intens treball en alguns dels municipis on ja va aconseguir representació el 2003 o el 2007. Deslegitimar activament la feina del consistori, recollir i vehicular queixes veïnals, prendre la iniciativa a les institucions o la pròpia policia local (lluita contra el top manta, horaris comercials, oratoris musulmans, etc.) ha permès a PxC erigir-se en l’alternativa per excel·lència als partits tradicionals. Paradoxalment, el creixement registrat en les eleccions municipals del 2011 té també el seus efectes negatius pel partit en la mesura que ha comportat l’accés als ajuntaments, com a representants de PxC, de persones allunyades de l’activisme dels primers regidors, sense experiència institucional ni preparació política que, en alguns casos, han protagonitzat escàndols que han perjudicat la imatge de la formació.
2) Marginació del debat identitari en termes de Catalunya vs. Espanya i aposta per desplaçar-lo cap al terreny de la confrontació entre autòctons i immigrants. En la primera categoria PxC hi engloba les persones amb arrels catalanes o d’altres punts de la geografia espanyola (també els ciutadans ètnicament europeus). En el segon grup, els immigrants extracomunitaris, de manera preferent els d’ètnia àrab i/o religió musulmana. La posició ambivalent sobre la qüestió nacional, unida a la renúncia als postulats feixistes, ha permès al partit d’Anglada, antic militant de Fuerza Nueva, captar votants de partits diversos i fer-se fort tant a la Catalunya interior com a l’àrea metropolitana de Barcelona.
3) Trencament amb el franquisme. PxC ha fet seva l’aposta pel que alguns anomenen “autonomia històrica”. Aquest concepte significa prescindir de referents històrics difícilment assumibles per a la majoria del cos electoral. Proclamar-se hereu del franquisme o defensar-ne la legitimitat penalitza a les urnes. En conseqüència, es renuncia a reivindicar-se hereu de règims i ideologies impopulars per una raó instrumental i no per convicció. Aquesta opció amplia extraordinàriament el nombre de votants potencials i permet conviure en una mateixa sigla als quadres i militants de base de l’extrema dreta espanyolista (el creixement de PxC ha suposat una autèntica fuita de membres pels partits de l’extrema dreta maximalista) amb persones que provenen de partits de tradició democràtica o que no han militat abans.
4) Completant el punt anterior, la modernització passa també per actualitzar les posicions anteriors en altres qüestions. Un dels motors d’aquest canvi és l’elecció de l’islam com a enemic predilecte. La islamofòbia de l’extrema dreta europea reciclada condueix a relegar l’antisemitisme secular i revisar el paper de la religió. Per a la nova dreta populista, com fa Geert Wilders a Holanda i succeeix arreu del vell continent, Israel passa de ser un estat de dubtosa legitimitat a convertir-se en un mur de contenció contra l’amenaça musulmana. També s’enterra el nacionalcatolicisme, tret habitual d’aquesta part de l’espectre polític, i s’abandona el tradicional seguidisme de la doctrina moral catòlica. Ja no hi ha una postura oficial sobre el paper de la religió catòlica. Això és necessari de cara a estar legitimat per assenyalar la religió musulmana com a lesiva, ja que suposadament amenaça principis socialment acceptats com la igualtat entre sexes o la separació entre fe i estat.
5) Posar la població immigrada musulmana en el punt de mira. No és infreqüent, als mitjans de comunicació i en altres àmbits, el discurs que, de manera implícita o explícita, presenta els creients musulmans com un grup homogeni caracteritzat per la intolerància i l’immobilisme. Com explica Abdennur Prado a “Rastros de Dixan” (Virus Editorial, 2009), es nega la individualitat a les persones musulmanes o senzillament d’ètnies que s’associen amb aquesta fe. Aquest discurs estigmatitzador també es veu reforçat pel terrorisme islamista i les seves urpades en territori europeu, que se suma a les manifestacions més flagrants del fanatisme de signe islàmic: persecució de cristians i altres minories en alguns països, burca, lapidació…   
Hàbilment, des de PxC s’eliminen les al·lusions a altres col·lectius immigrants (sud-americans, xinesos, subsaharians) i se centren, per motius tàctics, les acusacions de nul·la voluntat d’integració i les demandes d’expulsió en la població musulamana. D’aquesta manera, s’alleugereix la mala consciència que sol acompanyar al racisme, per la manca d’empatia que suposa. Aparentment, no es professa hostilitat a tots els estrangers sinó només a aquells considerats més perversos: els musulmans.
6) Desgast cada cop més evident del discurs “bonista” en matèria d’immigració. Aquesta terme, popularitzat per diferents opinadors, i present al llibre de Pilar Rahola “La República islàmica d’Espanya” (editorial La Magrana, 2011), es refereix a la negativa a entendre que la immigració és un fenomen que, com tots, té efectes positius però també adversos. S’atribueix aquest “bonisme” als sectors progressistes que han renunciat a fer una lectura sense apriorismes ideològics del fet migratori. La por al debat públic sobre el fenomen migratori ha permès que aquells que s’hi han posicionat sense embuts n’hagin tret un rèdit electoral, ja que, més enllà de les seves receptes, una part dels votants ha considerat que eren els únics que sentien una preocupació sincera per la qüestió i que votar-los constituïa un crit d’alerta a la classe política.
7) Deteriorament del crèdit de les forces polítiques convencionals (CiU, PSC, ERC, PSUC-ICV, PP). En un lustre han aparegut a Catalunya més partits aliens als clàssics que mai (CUP, PxC, C’s, RCat, SI). És evident que aquesta efervescència no pot respondre només a qüestions ideològiques. Cal un desgast de credibilitat en les sigles més consolidades perquè, sense que aquestes desapareixin, n’irrompin de noves empeses pel vot de protesta.
8) La crisi econòmica, cada cop més, deixa de ser un tema de debat a les tertúlies dels mitjans per convertir-se en un seguit de conseqüències pràctiques per les persones. Si creix la desocupació i hi ha retallades socials, augmenta la competència per accedir a les ajudes i serveis públics. La població immigrada, que té una situació econòmica pitjor a la mitjana, sol beneficiar-se de les ajudes existents. En un context de crisi econòmica, això fa més llaminera que mai l’opció racista. Com explica Xavier Casals, docent universitari i estudiós de referència de l’extrema dreta, la ultradreta se sent còmoda en aquest escenari assenyalant l’immigrant com el màxim responsable de l’empitjorament de les condicions de vida dels autòctons i defugint la crítica al paper de les elits política i econòmica, una crítica que només es dóna en la mesura que se les acusa, precisament, d’afavorir els immigrants. Es tracta de buscar responsables mirant cap a baix i no cap a dalt.
(Fotografia: Un jove Josep Anglada passeja per Vic amb un retrat gegant del dictador Franco, TV3)

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Teresa Forcades: dissidència i compromís

Arran de la seva recent aparició al programa El Convidat, emès per TV3 i amb Albert Om al capdavant, Teresa Forcades ha tornat a situar-se en la primera línia mediàtica. Aquesta monja benedictina, però, és molt més que una cara coneguda o una caricatura que apareix de tant en tant al Polònia. L’oposició a les pràctiques que considera poc ètiques de les farmacèutiques i la denúncia del sobredimensionament interessat de la coneguda com a grip A, avalen el seu compromís social. Un compromís que l’ha portat a adoptar posicions en temes sensibles a nivell moral que xoquen amb la postura oficial de l’Església catòlica. I una sensibilitat que va indiscutiblement unida a l’adhesió a l’Evangeli. Això la fa encara més incòmode pels sectors més conservadors del catolicisme. Forcades no oculta la seva religiositat i, a tall d’exemple, mai abandona l’hàbit de monja. També és especialment hàbil a l’hora de dissentir, fugint sempre dels exabruptes i fent discursos en positiu i inclusius. Tot i això, hi ha hagut qui l’ha criticada públicament. És el cas de Josep Miró i Ardèvol, president de l’associació E-Cristians i exconseller de la Generalitat amb CiU, que el 2009 va instar Forcades a revisar els seus posicionaments o bé abandonar el convent i l’Orde de Sant Benet. La següent entrevista a la televisió veneçolana, mostra la seva solvència intel·lectual i evidencia que els seus són uns plantejaments que arrelen en la Teologia de l’Alliberament:


Com ja se sap, a totes les religions hi sol haver creients compromesos però alhora heterodoxes. Una veu dins de l’altra gran religió monoteista, l’islam, que recorda molt Teresa Forcades, és la de Ndeye Andújar. Catalana conversa i professora universitària, també ha estudiat i defensat la compatibilitat del feminisme amb la seva fe. Actualment, és vicepresidenta de la Junta Islàmica Catalana. Aquesta entitat religiosa subratlla la necessitat d’impulsar la igualtat entre homes i dones i el diàleg entre religions. Els sectors musulmans més intransigents observen amb recel aquesta visió de l’islam, que consideren contemporitzadora i desnaturalitzada.