Gaddafi i la hipocresia

Moammar al-Gaddafi ha estat vençut, capturat i cruelment assassinat. El coronel libi és l’únic dels dictadors derrocats en les revoltes nascudes durant la Primavera àrab que ha perdut alhora el poder i la vida. Podria haver fugit a un altre país o haver optat per pactar la seva rendició amb garanties quan el conflicte estava menys avançat però era evident que els seus partidaris perdrien la guerra. Sigui per la irrealitat en la que vivia instal·lat, per fidelitat als seus singulars principis o totes dues coses, l’excèntric dictador ha declinat l’exili i el seu règim no ha pogut fer front a la intervenció militar de l’OTAN, sense la qual la victòria dels rebels hauria resultat una quimera.

Un dels elements més destacables en aquest afer és que ha demostrat, per enèsim cop, que en la política internacional no existeixen els principis sinó que el seu lloc l’ocupen els interessos. S’ha vist amb l’interès francès pel petroli i el gas libis. Si Gaddafi era un autèntic camaleó ideològic i va protagonitzar diferents i bruscos viratges en la seva política, també molts líders europeus i d’altres punts del planeta han mostrat una facilitat extraordinària per canviar de posició. Fa prop d’una dècada, Gaddaffi ja havia deixat de ser un odiós enemic per aparèixer com un aliat arran dels fets de l’11-S del 2001 i l’acceptació d’algunes condicions fixades pels països occidentals. Ara, han passat de venerar-lo a participar en l’ofensiva militar que ha posat el punt i final a més de 40 anys de govern ininterromput del líder africà. Aquests mateixos mandataris, en canvi, no creuen oportú intervenir per posar fi a la repressió del règim de Bashar al-Assad a Síria, que no es diferencia de manera substancial de l’exercida a Líbia des de l’esclat de les protestes als carrers del món àrab. Per què no hi ha una resposta militar contra la violència governamental baasista? Si la comunitat internacional decidís actuar militarment guiada per motius humanitaris, no seria congruent utilitzar la força en un cas i limitar-se a les queixes diplomàtiques i sancions econòmiques en l’altre.

Aquesta doble moral és una característica compartida per governs i líders polítics de tots els indrets de la geografia mundial. Però és més controvertida quan la practiquen uns països occidentals amb líders que sovint invoquen els drets humans i la defensa de la pau i presumeixen de transparència davant la ciutadania. Amb l’agressió bèl·lica contra l’Iraq iniciada el 2003, ja va resultar manifestament clar que governs escollits democràticament són capaços de mentir per fer més digerible l’entrada a la guerra a les seves respectives societats. Es va dir que l’Iraq de Saddam Hussein tenia vincles estrets amb Al-Qaida i disposava d’armes de destrucció massiva. Ni els vincles amb l’organització terrorista eren certs ni van aparèixer mai les armes de destrucció massiva. El descrèdit i el desgast polític patit per les cares visibles de la invasió (Bush, Blair, Aznar) va ser majúscul, però la guerra ja no tenia marxa enrere. A dia d’avui, l’Iran és el nou blanc predilecte de desqualificacions i denúncies, la majoria procedents dels Estats Units. L’última d’aquestes, una inversemblant acusació de voler assassinar l’ambaixador als Estats Units de l’Aràbia Saudita, país que es disputa el lideratge del món musulmà amb l’Iran. El ressò que ha tingut aquesta notícia contrasta amb el silenci que acompanya els reiterats atemptats (sense anar més lluny, els del gener o el novembre del 2010) perpetrats pel Mossad israelià contra científics vinculats al programa nuclear persa.

El sistema polític iranià, un híbrid contradictori amb elements democràtics i teocràtics, no és un model de referència per a les democràcies del que s’anomena Occident. Tampoc l’Iraq de Hussein era un règim mereixedor de les simpaties de l’opinió pública. Però, més enllà d’aquesta evident i saludable distància cap a models allunyats del pluralisme polític i la llibertat d’expressió, la història demostra que les democràcies occidentals no tenen massa escrúpols a l’hora de predisposar la ciutadania a favor de la guerra a través de notícies i dades tendencioses, esbiaixades o directament falses. I també revela que sota les banderes de l’humanisme i la llibertat sovint s’hi oculten l’interès pel control dels recursos naturals i la geopolítica. Groucho Marx deia: “el secret de la vida és l’honestedat i el joc net, si pots simular això, ho has aconseguit”. Els equilibris occidentals amb Gaddaffi fan difícil la tasca de simular l’honestedat per part d’alguns responsables polítics.