diumenge, 16 d’octubre de 2011

Per què creix la ultradreta a Catalunya?

Un dels fenòmens polítics que genera més incomprensió entre la major part de la ciutadania és l’auge electoral de la ultradreta. De sempre, s’havia dit que aquesta realitat era pròpia d’altres societats europees però aliena a Catalunya. Els resultats dels comicis catalans i municipals han acabat per desmentir aquest aparent axioma. De fet, si excloem alguns resultats remarcables aconseguits per Fuerza Nueva en el postfranquisme més immediat, Catalunya és capdavantera en l’ascens de l’extrema dreta a l’Estat espanyol gràcies, és clar, a Plataforma per Catalunya (PxC). Com és possible que el partit del vigatà Josep Anglada, creat el 2002, sigui un dels projectes emergents cridats a condicionar el futur polític català? Des de la modèstia i sense ànim de ser exhaustiu, es poden apuntar algunes causes per explicar-ho, unes atribuïbles a la pròpia PxC i altres que més aviat deriven de demèrits dels seus rivals o de la conjuntura actual. Vegem-les:
1) Intens treball en alguns dels municipis on ja va aconseguir representació el 2003 o el 2007. Deslegitimar activament la feina del consistori, recollir i vehicular queixes veïnals, prendre la iniciativa a les institucions o la pròpia policia local (lluita contra el top manta, horaris comercials, oratoris musulmans, etc.) ha permès a PxC erigir-se en l’alternativa per excel·lència als partits tradicionals. Paradoxalment, el creixement registrat en les eleccions municipals del 2011 té també el seus efectes negatius pel partit en la mesura que ha comportat l’accés als ajuntaments, com a representants de PxC, de persones allunyades de l’activisme dels primers regidors, sense experiència institucional ni preparació política que, en alguns casos, han protagonitzat escàndols que han perjudicat la imatge de la formació.
2) Marginació del debat identitari en termes de Catalunya vs. Espanya i aposta per desplaçar-lo cap al terreny de la confrontació entre autòctons i immigrants. En la primera categoria PxC hi engloba les persones amb arrels catalanes o d’altres punts de la geografia espanyola (també els ciutadans ètnicament europeus). En el segon grup, els immigrants extracomunitaris, de manera preferent els d’ètnia àrab i/o religió musulmana. La posició ambivalent sobre la qüestió nacional, unida a la renúncia als postulats feixistes, ha permès al partit d’Anglada, antic militant de Fuerza Nueva, captar votants de partits diversos i fer-se fort tant a la Catalunya interior com a l’àrea metropolitana de Barcelona.
3) Trencament amb el franquisme. PxC ha fet seva l’aposta pel que alguns anomenen “autonomia històrica”. Aquest concepte significa prescindir de referents històrics difícilment assumibles per a la majoria del cos electoral. Proclamar-se hereu del franquisme o defensar-ne la legitimitat penalitza a les urnes. En conseqüència, es renuncia a reivindicar-se hereu de règims i ideologies impopulars per una raó instrumental i no per convicció. Aquesta opció amplia extraordinàriament el nombre de votants potencials i permet conviure en una mateixa sigla als quadres i militants de base de l’extrema dreta espanyolista (el creixement de PxC ha suposat una autèntica fuita de membres pels partits de l’extrema dreta maximalista) amb persones que provenen de partits de tradició democràtica o que no han militat abans.
4) Completant el punt anterior, la modernització passa també per actualitzar les posicions anteriors en altres qüestions. Un dels motors d’aquest canvi és l’elecció de l’islam com a enemic predilecte. La islamofòbia de l’extrema dreta europea reciclada condueix a relegar l’antisemitisme secular i revisar el paper de la religió. Per a la nova dreta populista, com fa Geert Wilders a Holanda i succeeix arreu del vell continent, Israel passa de ser un estat de dubtosa legitimitat a convertir-se en un mur de contenció contra l’amenaça musulmana. També s’enterra el nacionalcatolicisme, tret habitual d’aquesta part de l’espectre polític, i s’abandona el tradicional seguidisme de la doctrina moral catòlica. Ja no hi ha una postura oficial sobre el paper de la religió catòlica. Això és necessari de cara a estar legitimat per assenyalar la religió musulmana com a lesiva, ja que suposadament amenaça principis socialment acceptats com la igualtat entre sexes o la separació entre fe i estat.
5) Posar la població immigrada musulmana en el punt de mira. No és infreqüent, als mitjans de comunicació i en altres àmbits, el discurs que, de manera implícita o explícita, presenta els creients musulmans com un grup homogeni caracteritzat per la intolerància i l’immobilisme. Com explica Abdennur Prado a “Rastros de Dixan” (Virus Editorial, 2009), es nega la individualitat a les persones musulmanes o senzillament d’ètnies que s’associen amb aquesta fe. Aquest discurs estigmatitzador també es veu reforçat pel terrorisme islamista i les seves urpades en territori europeu, que se suma a les manifestacions més flagrants del fanatisme de signe islàmic: persecució de cristians i altres minories en alguns països, burca, lapidació…   
Hàbilment, des de PxC s’eliminen les al·lusions a altres col·lectius immigrants (sud-americans, xinesos, subsaharians) i se centren, per motius tàctics, les acusacions de nul·la voluntat d’integració i les demandes d’expulsió en la població musulamana. D’aquesta manera, s’alleugereix la mala consciència que sol acompanyar al racisme, per la manca d’empatia que suposa. Aparentment, no es professa hostilitat a tots els estrangers sinó només a aquells considerats més perversos: els musulmans.
6) Desgast cada cop més evident del discurs “bonista” en matèria d’immigració. Aquesta terme, popularitzat per diferents opinadors, i present al llibre de Pilar Rahola “La República islàmica d’Espanya” (editorial La Magrana, 2011), es refereix a la negativa a entendre que la immigració és un fenomen que, com tots, té efectes positius però també adversos. S’atribueix aquest “bonisme” als sectors progressistes que han renunciat a fer una lectura sense apriorismes ideològics del fet migratori. La por al debat públic sobre el fenomen migratori ha permès que aquells que s’hi han posicionat sense embuts n’hagin tret un rèdit electoral, ja que, més enllà de les seves receptes, una part dels votants ha considerat que eren els únics que sentien una preocupació sincera per la qüestió i que votar-los constituïa un crit d’alerta a la classe política.
7) Deteriorament del crèdit de les forces polítiques convencionals (CiU, PSC, ERC, PSUC-ICV, PP). En un lustre han aparegut a Catalunya més partits aliens als clàssics que mai (CUP, PxC, C’s, RCat, SI). És evident que aquesta efervescència no pot respondre només a qüestions ideològiques. Cal un desgast de credibilitat en les sigles més consolidades perquè, sense que aquestes desapareixin, n’irrompin de noves empeses pel vot de protesta.
8) La crisi econòmica, cada cop més, deixa de ser un tema de debat a les tertúlies dels mitjans per convertir-se en un seguit de conseqüències pràctiques per les persones. Si creix la desocupació i hi ha retallades socials, augmenta la competència per accedir a les ajudes i serveis públics. La població immigrada, que té una situació econòmica pitjor a la mitjana, sol beneficiar-se de les ajudes existents. En un context de crisi econòmica, això fa més llaminera que mai l’opció racista. Com explica Xavier Casals, docent universitari i estudiós de referència de l’extrema dreta, la ultradreta se sent còmoda en aquest escenari assenyalant l’immigrant com el màxim responsable de l’empitjorament de les condicions de vida dels autòctons i defugint la crítica al paper de les elits política i econòmica, una crítica que només es dóna en la mesura que se les acusa, precisament, d’afavorir els immigrants. Es tracta de buscar responsables mirant cap a baix i no cap a dalt.
(Fotografia: Un jove Josep Anglada passeja per Vic amb un retrat gegant del dictador Franco, TV3)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada