L'horitzó negre del PSC

El Partit dels Socialistes de Catalunya neix el 1978 de la unió de PSC-Congrés, PSC-Regrupament i la federació catalana del PSOE. Des del primer moment, el PSC es consolidaria com a primera força política de l’esquerra catalana. Ja llunyans els temps de la República, on ERC era l’opció hegemònica, el PSC aconseguiria resistir la fortalesa inicial d’un PSUC que, com el PCE a la resta de l’Estat, no seria capaç de quedar per damunt dels socialistes.

Des de la reinstauració de la democràcia i fins a dia d’avui, el PSC ha estat l’única força política amb possibilitats reals de competir electoralment amb CiU. Fort a les eleccions espanyoles i en el terreny municipal, el Partit dels Socialistes ha patit més en els comicis al Parlament de Catalunya. Només en les catalanes del 1999 (col·ligat amb ICV en tres demarcacions) i el 2003 ha superat en nombre de vots (no en escons) a Convergència i Unió. Tot i així, del 2003 al 2010, els dos presidents de la Generalitat posteriors a Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla, han estat militants socialistes, quelcom possible pel suport del seu partit així com d’Esquerra i Iniciativa. La privilegiada posició socialista, però, s’ha debilitat considerablement a Catalunya. Ho demostra el darrer cicle electoral, en el qual el PSC ha tret els pitjors resultats de la seva història al Parlament de Catalunya, ha perdut la primera posició tradicional i el govern de moltes ciutats en les municipals i s’ha vist superat per CiU en les últimes eleccions espanyoles.

El mapa polític català està en proces de redefinició. En primer lloc, han aparegut nous partits que han provocat que el Parlament i els ajuntaments del país estiguin més fragmentats que mai. I en segon lloc, l’esquema de dos grans partits (CiU i PSC) acompanyats per altres forces minoritàries (ERC, PP, ICV-EUiA…) sembla haver donat pas a un nou escenari amb una CiU molt forta al costat d’un seguit d’opcions polítiques, unes més grans que les altres, però totes sense opcions reals de desplaçar la coalició de l’històric Jordi Pujol.

Aquesta debilitat del PSC, que és un fenomen molt recent i trenca amb el model català multipartidista però tendent al bipartidisme, és una realitat objectiva. El que és opinable són les causes que poden provocar-la. Hi ha, això sí, força consens a l’hora d’assenyalar, com a motius d’aquesta pèrdua de vots i centralitat del PSC, dos punts: el primer té a veure amb la crisi d’identitat del socialisme a escala europea, amb serioses dificultats per a oferir un projecte diferenciat de la dreta en matèria econòmica. El segon és netament català i està relacionat directament amb la qüestió nacional: el PSC, més que una força política sobirana, és avui la marca electoral del PSOE a Catalunya. El creixent antagonisme entre els projectes nacionals espanyol i català, obliga als partits a prendre posicions o a refermar les ja existents.  Aquí és on el PSC, que s’oposa al dret a l’autodeterminació o fins i tot a la sobirania fiscal de Catalunya dins d’Espanya, no pot competir en catalanisme amb forces autònomes de Madrid com CiU, ERC o ICV. Però tampoc ho té fàcil per batallar amb el PP, que és el partit de l’espanyolisme per excel·lència i gaudeix de l’hegemonia ideològica a Espanya des de l’etapa Aznar.

El PSC té un horitzó força negre davant seu. La seva indefinició davant el futur polític de Catalunya i el “pacte fiscal” defensat per Artur Mas, amenaça amb allunyar-lo encara més de la centralitat política catalana, un espai dominat avui per una CiU que ha guanyat al PSC la batalla de la credibilitat en la defensa dels interessos de Catalunya. I també ERC i ICV, des de l’esquerra, i el PP, com a força estatalista, aspiren a recollir suports entre els qui abandonin el PSC. Amb tot, el PSC està ferit però segueix tenint un suport popular gens menystenible i la possibilitat d’aixecar altre cop el vol. Però corre el perill de seguir desfent-se si no clarifica alguns punts clau. En un sentit o en un altre, els socialistes catalans necessiten definir quin és el seu model d’esquerra, a què ha d’aspirar políticament Catalunya i quina ha de ser exactament la relació amb el PSOE.