divendres, 16 de març de 2012

L'altre Pujol

Jordi Pujol va ser escollit diputat al Congrés espanyol el 1977 i va arribar a la presidència de la Generalitat el 1980. En el moment de ser investit president, Pujol estava a punt de fer 50 anys, mig segle de vida. En conseqüència, el líder de CDC tenia una llarga trajectòria al darrere. Aquesta trajectòria, especialment lligada a Barcelona i Premià de Dalt, incloïa des de l’activisme al carrer fins al mecenatge cultural. Malgrat ser catòlic i no tenir idees revolucionàries, el seu compromís polític el portà a ingressar a la presó. De fet, el Pujol antifranquista va haver de fer front a un consell de guerra que li va imposar una pena de set anys per la seva implicació en els Fets del Palau (1960). La condemna va arribar després d’haver patit tortures, un episodi que l’expresident no ha volgut mai airejar i amb prou feines ha comentat. A finals del 1962, després de dos anys i mig entre reixes, va recuperar la llibertat i es va retrobar amb els seus dos fills grans. Havent deixat enrere la presó de Saragossa, això sí, va viure a la ciutat de Girona durant deu mesos per la prohibició de residir a menys de 100 quilòmetres de Barcelona. Aquestes i altres peripècies apareixen de manera detallada al llibre “Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)” (Editorial Proa, 2007).
Uns anys després, coincidint amb la fase agònica de la dictadura i la definició d’un nou escenari polític, vindrien el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), les negociacions amb Suárez i els homes del règim encarregats de pilotar la Transició, la presència al govern de concentració de Josep Tarradellas, la participació decisiva en l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau, les actes de diputat a Madrid el 1977 i el 1979 i la sorprenent victòria del 1980, que va significar la seva arribada a la presidència de la Generalitat. A partir d’aquí, la figura de Pujol s’institucionalitzaria i perdria, per tant, marge de maniobra i frescor. Jordi Pujol va seguir tenint i té encara un munt de partidaris, però és inevitable patir desgast quan s’està 23 anys al capdavant del govern de la Generalitat. L’anomenat Cas Banca Catalana (que acabà sobresegut), l’actitud que l’oposició considerava un intent de patrimonialització de Catalunya i el sentiment català per part de CiU, la política extremadament possibilista del “peix al cove”, els pactes amb el PP d’Aznar o els episodis de corrupció que van afectar i segueixen afectant a companys de files i col·laboradors seus, erosionaren la seva imatge i la de la federació.
Malgrat això, aquest procés de desencisament sembla haver-se invertit des del final del seu sisè mandat, el 2003, quan Pasqual Maragall es va convertir en el seu successor. La distància amb la batussa partidista i el fet que Catalunya hagi experimentat una etapa d’alternança política semblen haver aportat un plus de prestigi a Jordi Pujol. L’històric dirigent de CiU, sentint-se un estadista i conscient que segueix sent un referent ineludible per a molts catalans, ha seguit emetent opinions sobre la política catalana, unes opinions que han intentat fugir de les polèmiques entre partits però han sorprès pel seu contingut, doncs l’expresident ha acabat per abraçar les tesis independentistes que tan havia criticat. Alguns ho veuen com un acte marcat per l’oportunisme perquè aquestes opinions les expressa un cop ja no té cap responsabilitat pública i quan declarar-se independentista ha deixat de ser notícia i no comporta cap estigma. Altres hi aprecien un gest valent i difícil en la mesura que suposa trencar amb la imatge de dirigent compromès amb l’estabilitat i governabilitat d’Espanya, i perquè significa esmenar gran part de la pròpia trajectòria política. Segurament, totes dues visions tenen la seva part de raó.
Pujol, fins fa ben poc paradigma del catalanisme autonomista i enemic de desbordar el marc polític que configuren l’Estatut i la Constitució, s’ha anat aproximant els últims mesos a les posicions sobiranistes fins a manifestar que no té arguments contra la independència i, més recentment, que Catalunya ha de decidir entre la seva dissolució o esdevenir un Estat i que no pot seguir instal·lada en aquest empat etern en el seu estira-i-arronsa amb Espanya. El Pujol pres polític escrigué, ara fa justament 50 anys, el següent: “hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria”. I sembla ser que Jordi Pujol, escollit espanyol de l’any 1984 pel diari conservador ABC, aspira, ara sí que toca, a la victòria.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada