El segle XIX va
veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El
segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest
moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què
oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és
la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com
tothom sap, és concretament a Palestina
on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de
la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una
guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que
els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de
finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors
per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort
en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va
facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que
una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una
realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions
les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl
va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de
l’Àfrica, com en el cas de Kenya.
L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de
Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els
historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués
l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut
històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel
i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem
la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel
d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada
la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats
militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui,
es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i
israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació
de Terra Santa per la via de dos estats
sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als
palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat
palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta
ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com
els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però
tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la
idea d’un únic estat binacional pren
força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la
igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel
com a estat jueu. Davant d’
això, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a
través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia
contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem
el moviment
BDS, que creix
davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre
Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà
amb el
polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a
on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada