diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada