Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.

En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.

Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.