Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (II de II): un desagradable exemple

A tall d’exemple, i per tal d’avalar el que comentava en l’entrada anterior, recupero un episodi de fa una dècada. Podria recopilar més exemples però la matèria em sembla desagradable i, a més, aquest cas és ja suficientment eloqüent. I és que, malauradament, l’actitud del diari ABC reflecteix a la perfecció una pràctica molt estesa a l’Estat espanyol, consistent en utilitzar el terrorisme com a excusa per reforçar prejudicis i estigmatitzar l’adversari polític per la via de manipular el dolor i la commoció. La nit del 17 de març del 2001 va ser assassinat el mosso d’esquadra Santos Santamaria en esclatar un cotxe bomba d’ETA a Roses. Davant aquest fet luctuós, el diari ABC va publicar la següent vinyeta en la seva edició del dia 19 de març:

A la vinyeta, amb el cotxe bomba cremant al fons, s’hi veu el jove policia mort davant de Jordi Pujol i Marta Ferrussola, la qual diu al seu marit i president de la Generalitat: “Amb els xarnegos com aquest mosso d’esquadra assassinat per ETA per defensar la llibertat dels catalans, què fem Jordi?”

Aquesta exhibició de catalanofòbia, que explotava un fet especialment tràgic, va motivar les queixes del govern català així com aquesta carta de la pròpia família del difunt mosso d’esquadra a La Vanguardia (23/3/2001):

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (I de II)

L’actitud del Partit Popular (PP) i la constel·lació de mitjans de comunicació que li són afins en relació amb el terrorisme mereix ser objecte d’una certa atenció. Tant la dreta política com el seu potent entorn mediàtic sempre han fet un seguiment exhaustiu de l’activitat d’ETA i les seves funestes conseqüències però han emmudit davant altres formes de violència igualment censurables. Ni el PP ni la navarresa UPN, que exigeixen solidaritat cap a les més de 800 víctimes mortals d’ETA i altres grups similars (ETA pm, CAA, Iraultza, etc.), no han condemnat l’assassinat de prop de 3.000 navarresos afusellats durant la guerra civil (a Navarra no hi havia combats ni front de guerra, estava dominada pels franquistes). Tampoc el PP ha demanat la depuració i el penediment públic dels culpables ni la reparació de les víctimes de l’alçament del 18 de juliol del 36 i de la posterior dictadura franquista, un període definit per un dels seus dirigents com “d’una extraordinària placidesa”. Aquest dirigent del PP és precisament un dels més bel·ligerants amb ETA: Jaime Mayor Oreja. Justament, és el PP l’únic partit que tradicionalment no assisteix a la commemoració anual per l’assassinat de Lluís Companys a mans del franquisme després de ser capturat i entregat a Espanya per la Gestapo, la policia secreta nazi. Val a dir que Companys ha estat l’únic president europeu escollit democràticament assassinat pel feixisme.

Tampoc mai des del Partit Popular s’ha fet cap gest de reparació cap a les víctimes dels fets de Vitòria del 1976, amb diversos morts ocasionats per la repressió d’una Policia Armada dirigida per Manuel Fraga, president-fundador del PP i exministre franquista. De fet, les víctimes de la violència policial o feixista han estat condemnades al silenci. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. D’aquí que no es parli mai dels més de 40 alcaldes d’ERC afusellats pel franquisme, dels centenars de morts per la policia i el terrorisme d’Estat des de la Transició o dels qui han caigut a mans d’individus i grups ultradretans. D’aquí que mentre la dreta exhibeix, de cara a la galeria, fermesa contra el terrorisme exigint el compliment íntegre de les condemnes, alhora no ha protestat mai per les lleus penes i ràpides excarceracions pels autors de fets com el macabre episodi conegut com a “Caso Almería” o pels responsables de molts altres assassinats per motivacions polítiques des de la dita Transició.

Aquesta sembla ser la recepta de la dreta espanyola (acollida sovint amb el silenci o la complicitat des dels partits i mitjans de comunicació d’esquerres) davant la violència política: fixar el focus allà on el contrincant ideològic és qui practica la violència, condemnar a l’ostracisme i el silenci aquelles víctimes de signe polític contrari i aprofitar el clima de tensió i dolor generat pel terrorisme per, en primer lloc, satanitzar l’adversari i, en segon lloc, emprar l’argument lacrimogen per evitar el debat netament polític. En definitiva, es tracta de reconèixer i reparar o no a les víctimes per raons polítiques i no humanitàries. No és fa una mirada humana sinó ideologitzada del dolor. Com s’explica, sinó, que el portaveu del PP González Pons afirmi que ETA està ara millor que mai quan l’esquerra abertzale ha manifestat que s’oposarà a qualsevol atemptat futur i el final de la lluita armada és a tocar al País Basc? ETA és més forta el 2011 (any en que no ha causat cap mort i l’esquerra independentista basca ha proclamat la fi de la confrontació militar amb l’Estat) que l’any 1980 (93 morts), el 1991 (46 morts) o el 2000 (23 morts)? En aquest cas, només podem concloure que allò que preocupa al portaveu del PP no és la pràctica del terrorisme sinó que l’independentisme basc avanci cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.

Sóc conscient que aquesta és un qüestió especialment sensible i on és pràcticament anatema desviar-se del discurs oficial. Però el greuge comparatiu i la manca d’empatia que suposa solidaritzar-se amb unes víctimes de la violència i no fer-ho amb les altres, no em sembla moralment admissible. Que serveixin aquest escrit i el vídeo de Joan Tardà que el tanca com a modest tribut a les víctimes del terrorisme. A totes.

Veure la segona part: Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (II de II): un desagradable exemple

CiU, el partit de Catalunya?

Una discussió que ressuscita cíclicament en la política catalana és el grau en que CiU representa realment el país. La federació formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), sovint vista i entesa pels ciutadans com un únic partit malgrat les tensions internes existents, va aconseguir que després de 23 anys ininterromputs dirigint el país amb l’incombustible Jordi Pujol de president de la Generalitat, la identificació entre la federació i les institucions d’autogovern i, en conseqüència, entre CiU i Catalunya resultés inevitable i motivés les crítiques d’una oposició que carregava contra Pujol i els seus per confondre el país amb el partit.

Arran de les eleccions del 2003, va ser possible una suma alternativa per formar govern i, així, desplaçar CiU a l’oposició. Els 7 anys que separen els comicis del 2003 dels del 2010 van evidenciar que era factible un govern català sense la federació, però també van demostrar que les coses no eren tan fàcils per a les forces que defensaven una aliança entre les esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA). A diferència del que alguns van atrevir-se a pronosticar, la CiU que ja no governava Catalunya ni tenia el carismàtic Pujol al capdavant no es va desinflar i, tot i l’etapa opositora, va seguir sent la força hegemònica en l’espai del centredreta i va vèncer en nombre d’escons en els comicis del 2003 i tan en vots com escons el 2006, malgrat no ser capaç de recuperar el govern. A més, el conegut com a Tripartit ha pogut comprovar com per a gran part de la ciutadania, i també dels seus propis electors, és difícilment comprensible el pacte entre diferents formacions per formar un govern multipartit alternatiu, sobretot si aquest suposa l’exclusió de la llista guanyadora. Aquesta opció és totalment legítima i democràtica, però no sembla que a Catalunya hi hagi gaire cultura de coalició. Potser els 23 anys de govern monocolor de CiU ajuden a explicar aquesta posició refractària a pactes de govern a tres bandes. Amb tot, l’etapa de resistència de CiU durant dues legislatures va acabar amb el triomf electoral del novembre del 2010, el qual va fer impossible qualsevol pacte entre partits que no passés per una CiU amb 62 escons (a sis de la majoria absoluta) en un Parlament més plural que mai pel nombre de partits presents, però amb una diferència històrica entre CiU i un PSC que no va assolir ni la meitat dels vots i escons convergents. Artur Mas aconseguia, d’aquesta manera, consolidar-se políticament davant l’ombra de Pujol alhora que quedava acreditat que la força de la federació transcendia a la del seu històric líder.

El lideratge polític de CiU a Catalunya, però, no ha de fer-nos oblidar que, fins i tot quan CiU guanya de manera solvent, hi ha una majoria de catalans amb dret de vot que no opta per ells. En l’última cita amb les urnes per determinar la composició del Parlament de Catalunya, van ser molts els vots aplegats per CiU (38,43%) però bastant més de la meitat dels electors van optar per altres possibilitats de vot malgrat la conjuntura (crisi econòmica, ensorrament de PSC i ERC, tensió amb Madrid, desafecció amb el Tripartit, etc.) era immillorable per a CiU. A això cal afegir-hi que en comicis com els espanyols o els europeus, on les forces estatals tenen un evident avantatge sobre els partits d’àmbit no espanyol, el PSOE ha superat tradicionalment CiU aconseguint, a més, molt bons registres electorals. Caldrà veure si el 20-N d’enguany els socialistes mantindran la seva privilegiada primera posició a Catalunya. I més enllà de les eleccions espanyoles, resulta evident que el nou govern d’Artur Mas haurà d’afrontar dues patates calentes delicadíssimes: una, la relacionada amb les retallades socials i les possibles respostes contra aquestes en un clima de creixent conflictivitat social a Europa; l’altra, la resposta definitiva sobre quin ha de ser el nou estatus d’una Catalunya que, aparentment esgotat el model autonòmic, sembla cada cop més abocada a la definitiva assimilació per l’Espanya centralista o a la consecució d’un espai propi en l’Europa dels estats.

En qualsevol cas, és evident que, com passa a Baviera (CSU), la Comunitat Autònoma Basca (PNB) o Navarra (UPN), a Catalunya hi ha un partit que, quan es tracta d’escollir la composició del Parlament del seu territori, és percebut per una gran part de l’electorat com el vot natural (no ideologitzat) per defensar-ne els interessos. El triomf de CiU (com el dels esmentats CSU, PNB o UPN) és haver esdevingut una força transversal que capta vots de ciutadans molt diversos amb independència de la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta, la seva opció pel que fa a la relació tempestuosa Catalunya-Espanya, el seu origen, les seves creences religioses o la seva posició socioeconòmica. En un dels debats previs a les últimes eleccions catalanes, a Oriol Pujol se li recriminava que CiU fos un partit ambigu. Pujol va respondre, hàbilment, que també és ambigu el país. De ben segur que aquesta ambigüitat és una de les claus de l’èxit de Convergència i Unió.

20 de novembre, una jornada fúnebre

El 20 de novembre del 2011 se celebraran les eleccions a les Corts Generals, és a dir, al Congrés dels Diputats i el Senat espanyols, ubicats tots dos a Madrid. En aquests dies de canícula i vacances per a parlamentaris i líders polítics, alguns opinadors han aprofitat la data escollida (el dia de la mort del dictador Franco, motiu de commemoració encara per alguns dels seus seguidors) per divagar sobre si ha estat una simple casualitat o el fruit d’una decisió premeditada del candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la finalitat de provocar, de manera subtil, una associació entre el franquisme i el vot pel PP en uns moments en que sembla que votants tradicionalment socialistes, que no formen part de la dreta sociològica, podrien canviar de vot en benefici del partit de Rajoy, com ja va passar en les autonòmiques del maig, que van significar la pèrdua pel PSOE d’antics feus com Extremadura o Castella-la Manxa.

La innegable identificació d’aquesta data, coneguda sovint com a 20-N, amb el franquisme es deu sobretot a la defunció de Francisco Franco, però no només a aquesta mort. Un referent i emblema pel règim, José Antonio Primo de Rivera, va ser executat pels republicans durant la guerra civil en aquesta mateixa data del 1936. José Antonio era un aristòcrata fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i durant el període republicà havia estat diputat gràcies a la seva inclusió en una llista electoral conservadora. Fundador i cap nacional de Falange Española, pel règim va ser font d’inspiració i legitimació. El seu retrat era sovint present a les aules, l’homenatjaven escultures i plaques arreu, es feien marxes de torxes per recordar-lo en els aniversaris de la seva defunció i les seves proclames i expressions, com la repetida idea que Espanya era “una unidad de destino en lo universal”, formaven part del discurs oficial. Al Valle de los Caídos descansen tots dos, Franco i José Antonio, a escassos metres l’un de l’altre i, fins i tot, diferents historiadors han mostrat la seva sospita o convicció que l’agonia final de Franco tenia per objectiu fer possible que no expirés, si més no de manera oficial, fins el 20 de novembre del 1975, 39 anys després de l’afusellament d’un dels precursors del feixisme espanyol, amb una opinió sobre la democràcia que es pot resumir en una de les seves cites més conegudes: “el més noble destí de les urnes és ser destruïdes”.

Casualment, també el dia 20 de novembre del 1936 perdé la vida el llegendari militant anarquista Buenaventura Durruti. En paraules seves, “al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix”. La seva fou la vida d’un home d’acció: fundador del grup violent “Los Solidarios” per fer front al pistolerisme de la patronal, acusat de l’assassinat d’un cardenal el 1923, atracador de bancs a l’Amèrica Llatina durant els anys d’exili obligat i, finalment, referent anarquista durant la II República espanyola i la guerra, on va batejar una cèlebre columna de milicians. Durruti morí a Madrid per l’impacte mortal d’una bala, però mai s’ha arribat a esclarir-ne l’origen. Hi ha teories per a tots els gustos, des d’un accident fortuït amb la seva arma de foc fins a la bona punteria d’un franctirador feixista passant per l’eliminació a mans dels comunistes prosoviètics o la venjança dins de les pròpies files anarquistes. Alguns dels seus seguidors, autodenominats “Los Amigos de Durruti”, van jugar un paper clau en els Fets de Maig del 37 cridant a recuperar l’esperit del 19 de juliol (quan els treballadors van esclafar la temptativa dels militars fidels a Franco de prendre el control de Barcelona i van passar a ser els amos de la ciutat) i a combatre la contrarevolució que, deien ells, protagonitzaven forces com ERC o el PSUC. Seria interessant conèixer què pensaria Durruti d’aquells irreductibles llibertaris que se’n consideraven hereus naturals però, com passa amb totes les ucronies, és impossible saber-ho.

I d’una ucronia a una altra: com valoraria Ernest Lluch els canvis registrats en relació al conflicte basc? No és possible saber-ho perquè Lluch morí el 21 de novembre del 2000 al seu garatge de Barcelona. Un repàs a les hemeroteques del moment fa pensar que el dia escollit per ETA per atemptar mortalment contra l’exministre socialista i fill de Vilassar de Mar segurament no era casual. El 22 de novembre es complien 25 anys de la proclamació com a rei espanyol de Joan Carles de Borbó i el 20 de novembre era la data de l’aniversari de la mort de dos polítics bascos. I és que, altre cop en un 20 de novembre, havien mort anys abans dos líders polítics de pes: Santiago Brouard i Josu Muguruza. L’elecció de la jornada de commemoració de la mort de Franco per atemptar contra la seva vida estava carregada de tot el simbolisme. L’any 1984, el veterà pediatra i dirigent d’Herri Batasuna Santi Brouard va ser abatut a la seva consulta pels GAL (impulsats i finançats per l’Estat amb el PSOE al poder) i el 1989, altre cop en 20 de novembre, caigué mort Josu Muguruza, a Madrid, a mans d’un escamot format per elements policials i militants d’extrema dreta. El polític abertzale havia resultat escollit diputat per Herri Batasuna al Congrés espanyol pocs dies abans de ser assassinat. El dia 7 de desembre va néixer Ane, la filla pòstuma de Josu Muguruza.

El mite de la sobrerepresentació dels partits "nacionalistes" (2008)

Sovint es propaga, des de gran part dels mitjans de comunicació espanyols, la idea que al Congrés dels Diputats hi ha una representació excessivament generosa de les forces d’àmbit no estatal en relació amb el suport popular que tenen. La realitat, però, és que la sagnia que pateixen formacions com Izquierda Unida (IU) a l’hora de fer la traducció de vots en escons no va en benefici dels partits dits “nacionalistes” sinó essencialment de les dues grans formacions estatals: PP i PSOE. Si prenem com a referència els resultats de les eleccions espanyoles del 2008 i comparem el tant per cent de vots assolits i d’escons assignats, veiem que els partits que es beneficien de l’actual sistema electoral, i gaudeixen de sobrerepresentació, són PSOE (+4,42%), PP (+4,06%), PNB (+0,53%) i NaBai (+0,05%). La resta tenen menor proporció d’escons que no pas de sufragis rebuts. Així doncs, hi surten perdent IU-ICV (-3,20%), UPyD (-0,90%), ERC (-0,30%), BNG (-0,26%), CiU (-0,17%) i CC (-0,11%).

Per veure bé l’abast i impacte de l’actual sistema electoral (amb tantes circumscripcions com províncies i aplicant la fórmula D’Hondt), val la pena calcular quins haguessin estat els resultats en cas d’haver-hi en vigor un sistema netament proporcional, com el que demanen aquells opinadors que denuncien que els partits catalans i els altres d’àmbit no espanyol tenen més escons dels que els pertocarien. Podem fer la simulació amb els resultats que figuren a la web del Ministeri de l’Interior obviant la província i fent de tot l’Estat l’única circumscripció. D’aquesta manera, tots els vots valen igual. Obtenim, doncs, el següent (partit, % vots i diputats):

Per tant, si comparem els resultats en diputats del 2008 amb els que hauria generat un sistema proporcional, aconseguim aquest gràfic:

És a dir, PSOE i PP són els més beneficiats pel sistema i la llei electoral actuals. Els dos tenen realment 14 escons (set cadascun) més del que els correspondria amb un sistema proporcional. Casualment, són just els que els falten a IU (té 11 representants menys del que seria proporcional!) i a la UPyD de Rosa Díez (passaria d’un a quatre). En el camp de les forces sobiranistes i regionalistes se seguiria amb 24 dels 350 diputats però amb algunes redistribucions. I és que el catalanisme està, en contra del que diu el tòpic, infrarepresentat (CiU i ERC haurien de tenir un escó més cadascuna), el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) passaria de dos a tres, Coalición Canaria (CC) romandria igual i els tres escons que els “falten” a catalans i gallecs estan ara en mans del nacionalisme basc (el PNB perdria dos escons i Nafarroa Bai el seu únic representant). Aquest gràfic il·lustra amb claredat qui està sobrerepresentat realment gràcies a l’actual sistema de repartiment d’escons:

Com a cloenda, vull respondre a dues preguntes:

A què es deu que les forces minoritàries d’àmbit espanyol (sobretot IU i també UPyD) estiguin tant castigades en comparació amb PP i PSOE?

En l’inici de l’etapa democràtica posterior a la dictadura franquista, es va intentar contenir qualsevol creixement del PCE. Afavorint el bipartidisme entre UCD i PSOE s’ofegava el somni comunista de desplaçar al PSOE com a partit majoritari entre els electors d’esquerra. El truc per sobrerepresentar UCD i PSOE (ara PP i PSOE) en detriment del PCE (ara IU) passa per haver establert circumscripcions molt petites on s’assigna un nombre molt reduït de diputats (el mínim provincial és de 2 escons amb independència de la població). En aquestes províncies menys poblades és on els 2 o 3 diputats se’ls enduen només PP i PSOE malgrat altres partits accedeixin al 3% de vots fixat per la llei electoral (LOREG) i que possibilita entrar en el repartiment d’escons. D’aquesta manera, la barrera formal del 3% s’eleva a la pràctica fins al 25-30%. És així com partits com Izquierda Unida van perdent milers i milers de vots que no tenen representació perquè no computen a nivell autonòmic o estatal sinó només provincial. Vegi’s, a tall d’exemple, el que passa a demarcacions com Àvila, Palència, Segòvia o Sòria. I hi ha molts més casos…

Quina és l’última bala de l’argumentari centralista?

Davant el pes de l’evidència, segurament l’argument esgrimit per fer una reforma que perjudiqui els partits nacionalistes o regionalistes seria que no passarien el tall del 5% municipal aplicat a nivell estatal. Aquest percentatge ha estat exigit per diferents opinadors i polítics de PP i PSOE (entre ells Bono o Ibarra) com a barrera per accedir al Congrés. Si mai s’aprova una mesura així, cal ser conscients que no només els partits catalans i de les altres nacions i regions de l’estat en quedarien fora sinó que, d’acord amb els resultats del 2008, també IU i UPyD caurien. Quedarien PSOE i PP, PP i PSOE. En aquest cas, potser caldria rescatar aquell càntic que s’entona en algunes manifestacions: li diuen democràcia i no ho és!

Els partits extraparlamentaris tenen motius per estar indignats

De cara a les eleccions estatals del 20 de novembre, podem viure una situació bastant paradoxal arran de la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG).

Després del naixement del denominat “moviment 15-M”, coneguts els seus membres com a “indignats”, hem vist que tots els partits han intentat contemporitzar-hi i reflexionar sobre una bona part de les seves demandes. Tot i la heterogeneïtat del moviment de protesta, un dels punts estrella assumit més transversalment ha estat el rebuig a la dita partitocràcia i al bipartidisme. En conseqüència, els mobilitzats pel 15-M han defensat la necessitat de reduir el pes dels principals partits i les seves maquinàries a través de llistes obertes, un sistema electoral més proporcional i nous i més eficaços canals de participació política directa per part de la ciutadania.

El cas és que, pocs mesos abans de l’inici de les protestes en diferents ciutats de l’Estat espanyol pel que entenien que era una democràcia de baixa qualitat, es va procedir a modificar la LOREG (la llei electoral espanyola) per part de PSOE, PP, CiU i PNB, de manera que l’apartat tercer de l’article 169 estipula ara que els partits que en els anteriors comicis no han obtingut representació parlamentària, han de reunir el 0,1% de signatures dels electors inscrits en el cens de la circumscripció on aspirin a resultar escollits. Al desplegament logístic que hauran de realitzar aquests partits per assolir les firmes cal afegir-hi el cost que poden suposar els tràmits notarials. I cada ciutadà pot signar només per una candidatura. Si ho fa perquè dues o més llistes es puguin presentar, les seves signatures seran anul·lades.

Per tant, és plausible pensar que en les properes eleccions espanyoles del 20 de novembre moltes paperetes electorals desapareixeran dels col·legis de votació fins al punt que desenes i desenes de milers d’electors podrien veure com la seva llista predilecta ja no és una opció de vot. Pel que fa a Catalunya, això obliga a reunir unes 4.000 signatures a Barcelona i aproximadament 550, 500 i 320 a Tarragona, Girona i Lleida de manera respectiva. Hi ha partits que ni tan sols arriben a aquest nombre de vots el dia de les eleccions, la qual cosa fa virtualment impossible que puguin passar el tall de les firmes.

Fins i tot, i com ja han apuntat alguns experts, en el cas que la Junta Central Electoral fes una lectura restrictiva del nou redactat de l’article 169.3 de la LOREG, partits amb presència al Congrés de Diputats però sense representació en algunes demarcacions es podrien veure obligats a obtenir aquest 0,1% de signatures a la província en qüestió. No sembla que per partits fortament implantats això hagi de ser un obstacle important, però a Catalunya podrien haver d’anar a la recerca d’aquestes firmes el PP (Girona), ERC (Lleida i Tarragona) i ICV-EUiA (Girona, Lleida i Tarragona). El mateix requisit l’hauran de satisfer, de ben segur, forces polítiques consolidades al seu territori però sense diputats a Madrid. Aquest és el cas del PSM-EN a les Illes Balears i Pitiüses o Compromís al País Valencià.

Caldrà veure com evoluciona la qüestió en els propers mesos. El que sembla clar és que aquesta modificació de la LOREG, que fa molt més difícil l’accés de formacions minoritàries o emergents no ja al Congrés dels Diputats de Madrid sinó a les pròpies urnes, farà augmentar el grau d’indignació i la desafecció ciutadana cap al sistema i la classe política, i molt probablement també el nombre d’electors que optaran pels vots nul i en blanc.